dies dispersos

I què? I què vol dir això?
Segon tren, segon vago, tres davant de tres. És de nit i hi ha molta gent al cap del tren però aquí no. Tothom està molt silenciós i ningú no coneix ningú. Jo escolto el rap del noi del meu davant que se sent més enllà de les seves orelles. Puja més gent, que si que es coneix i se senten converses de fons i d’estudiantes que enlloc de xerrar es passen cd’s i es desconnecten.
-Que t’ha semblat en Marc físicament?
-s’ha aprimat oi? No parla gaire.
- home clar entre no us coneix i gaire i feia temps que no us veia...
- Jo l’he vist més guapo que altres vegades.
I ja està s’autoaïllen en el món autístic musical. El rap més el house de fons fa una combinació estranya en el soroll general. Més tard torna la manca de converses entre la gent però no el silenci. Somric, no se si la gent se n’adona però m’és igual. Perquè estic feliç per dins i m’ha proposat animar-me més cada dia; positivitzar i autoestimar-me.
Lidia viu de l’aire. És la segona frase al costat de; "la poesia dels teus ulls se que mai la podré escriure:lidia".
És molt maca la poesia urbana enlloc de pintades reivindicatives cutres i xenòfobes. Visca la poesia urbana del poble anònim!.
Hi ha estacions molt fosques on fa certa por baixar. Ara per fi algú s’ha dignat a tancar la porta que molestava tant. Fa cert respecte la foscor en llocs desconeguts. “la ciutat petita però tu no hi ets” qui? No hi ha ningú aquí buscar o esperar. Ja em trobaran.
20-10-04.