Recorda qui ets

” Que maca la foto”, vaig contestar per whatsap just quan la vaig rebre.

“ Hi falten la meva mare, les meves germanes… la Mar que és a Londres”,  va ser el primer pensament que em va venir.

” Ha estat un cap de setmana genial, l’any que ve repetim amb la Mar”, va dir algú pel xat.

“ Si… però la Mireia, la Gemma i la mamà…elles no…”.

Vols saber si estàs il.luminat? Passa un cap de setmana amb la teva familia. I això és just el que he fet jo. Sincerament em feia molta mandra,  m’he passat la setmana buscant excuses per no anar-hi, ” a la porra la il.luminació, no tinc ganes de tancar-me en una casa amb deu nens i quatre adults!”. Que més dóna la meva voluntad quan la Vida té els seus propis plans per a mi…

” Ho admeto, m’ho he passat molt bé i t’he de dir que m’he emocionat quan esquiavem amb tots els nens, feia molt impressió… era molt maco”. Mirava els fills de la Mireia i de la Gemma i no podia evitar pensar “ En Sergi és igual a la seva mare… que gran la Claudia…sembla que la Berta està més contenta… l’Anna ja no és una nena…. en Cesc ja té bigoti… i en Roger, creus que se’n recorda de la seva mare? Era tan petit quan va morir… no puc evitar pensar en la Mireia i la Gemma, com gaudirien dels seus fills, i per no parlar de la mamà, seria la orgullosa super avia d’onze nets…”. N’estic segura que els mateixos núbols passaven pel cap del meu pare, germà, en Xavi i en Quico el marits de la Gemma i  la Mireia.

Si la li.luminació existeix, m’atreviria a dir que és entendre que jo no sóc la meva historia personal, ni la meva autobiografia ni les meves grans alegries i petits drames. El que jo sóc de veritat, no té res a veure amb aquest moviment, perque de ser cert , jo hagués desaparegut amb la mort de la meva mare, i les meves germanes s’haguessin endut la seva propia historia, els seus fills i marits… i llavors aquest cap de setmana no hagués existit. La meva història personal no em defineix, no te res a veure amb mi, ve a ser el que la onada és respecte a l’oceà. Si crec que sóc la onada i m’identifico amb la meva historia personal, estic condemnada a patir perque tard o d’hora tot això es disoldrà, despareixerà perque el moviment és inevitable, en canvi si jo m’identifico amb l’oceà, amb la meva essencia real, amb el Ser que s’obre pas a cada respiració sense demanar permís, estic destinada a viure plena i eternament.

La vida, a cada instant ens convida a preguntar-nos qui som de veritat i ens assenyala que la nostra essencia es vasta, infinita i sense forma com l’oceà, ” deixa que la vida et conmogui, t’arrenqui llàgrimes i rialles… pero no t’afecti…recorda que ets l’oceà i no la onada”.

I tu, què ets, onada o oceà?