LA FE AL DÉU VIU QUE CAMINA AMB EL SEU POBLE.

LA FE AL DÉU VIU QUE CAMINA AMB EL SEU POBLE.

La nostra cultura, la cultura que s’ha expressat a occident en fletxa ascendent en el temps, entre tragèdies i boneses al llarg de quaranta segles, és hereua de la vivència i experiència única de tot un poble, on es manifestà i revelà l’Únic Veritable. (Hom se sent anorreat al voler nomenar a l'Ésser Diví, la Font de la Vida, -com podria la criatura poder donar nom al seu Creador?)
Aquest Algú que s’ha volgut fer tant de nosaltres, en té prou que ens dirigim a Ell com un pare. Un Pare que estima entranyablement tota la seva família. (Mt 6,9)
És el mateix des del principi, el que És el que És, al costat del seu poble, - que jo, el Senyor, sóc enmig d'aquest país. (Ex 8,18). El mateix que va cridar Abraham, passant per Moisés, jutges, reis i profetes fins a Jesús de Natzaret, l’anomenat Messies, el Crist Fill de Déu, qui esdevé la cristal·lització i comunió divina amb la humanitat, Jesús de Natzaret, prototip, mestre i model per una nova humanitat a la seva semblança, segons el voler del Pare.

Tot l’occident, grecoromà, fins a la proclamació dels Drets Humans, ha mamat des de segles l’ensenyança dels llibres de La Bíblia i del Nou Testament, la bona notícia del Regne de Déu, proclamada per Jesús de Natzaret, i transmesa arreu pels seus veritables deixebles en la fraternitat eclesial. Les nostres arrels són cristianes, vint segles de testimonis exemplars en tots el àmbits ho acrediten.

Jesús continua proposant-nos que examinem les nostres actituds, amb les bondats i justícia de la seva proclama evangèlica i en siguem conseqüents si volem seguir-lo en la fundació d’una nova humanitat. La seva paraula pura i clara està a l’abast de tots.
-Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué: -Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida. (Jn 8,12)

Ja fa un quant temps que sembla revifar un interès per l’espiritualitat. Un dels programes d'èxit de la ràdio pública catalana té per objecte, precisament, l'espiritualitat en el seu espectre més ampli. Les tradicionals cases d'Exercicis que s´omplen amb cursos i retirs que proposen les més diverses formes d'espiritualitat alternativa: reiki, teràpia del fang, vibracional, musicoteràpia, constel·lacions familiars, reorganització energètica, dansa contemplativa... El panorama se'ns ha poblat de vidents, d’oracles d’arcàngels, de xamans, de curanderos, de mestres, de marabús, de nigromants, poti-poti de teràpies-espiritualitat..., a tot el vinculat a la new age, a tota forma de sincretisme, a tota pràctica espiritual desvinculada de la tradició religiosa materna.

No pretenc criticar, més aviat constatar: em sembla positiu, i estic quasi convençut que fan un gran bé a molta gent que, d'una altra manera, potser quedaria òrfena d'espiritualitat. El que em sembla excessiu és quan s'emboliquen totes aquestes tècniques espirituals en una aura pseudoreligiosa, insinuant que són capaços de subministrar al subjecte alguna cosa més que un benestar temporal, gens menyspreable d'altra banda.
El ioga per exemple, pot ser una pràctica saludable però no salva ningú de l'egoisme, de la mentida i de la maldat. El reiki et deixa els xacres com nous, a condició que no siguis tetraplègic ni estiguis postrat per la malaltia en un llit d'hospital. Totes aquestes tècniques saludables han ocupat, en tot cas, el lloc de les formes tradicionals d'espiritualitat, però no han ocupat el lloc de Déu, que ha quedat vacant.

És a dir, la consciència a quedat tan alterada i deformada de tal manera que espanta escoltar afirmacions de persones amb certa rellevància social entre altres. La consciència, per si mateixa, no és un oracle infal·lible, té necessitat de créixer, de ser formada i exercitada, en un procés que avança gradualment en la recerca de la veritat, la justícia, l’amor. Per això és important pel conjunt de la humanitat i pel nostre entorn exercitar-se i ser fidel a una consciència ben formada, és a dir, prenent com a referència a un mestratge moral superior, altrament s’obren molts interrogants, sobre quins valors o finalitat edifiquem la nostra consciència?

És el drama d'una “espiritualitat” sense cap referència vital, sense relació amb aquest Algú que és el Tot absolut, la Llum, la font de la Vida.
Quin és el drama d’aquesta realitat, de tota espiritualitat sense Déu?
Doncs que sense Déu hom no pot agenollar-se i pregar, no pot referir-se a algú, més que referir-se a alguna cosa, sigui el que sigui aquesta «alguna cosa»: una idea, una energia o un objecte. Sense Déu, es divinitza la natura, l'amor humà, la bellesa o l'ego, criatures totes elles que, sent efluvis divins, no són Déu. Jo no vull adorar les coses, per sublims que siguin, com si fossin el meu Déu; més aviat adoro el Déu viu, present en totes elles, fent que siguin el que són per a mi felicitat i per a la seva glòria.