Aunque caigan chuzos de punta
Enviat per eulalia el
” Que preciosidad… que felicidad…”
” Abuelita, y si en lugar del mar hubiera una ciudad muy fea y sucia, ¿ dirías lo mismo?”
” Claro, mi vida”
” Y si estuviéramos en una caravana parados aquí en esta carretera, ¿ dirías lo mismo?
” Si, lucero”
” Abuelita… no puede ser…. tu siempre estás bien…Y si…”, la meva ment de nena no es conformava y buscava cada cop un ” Y si…” més enrevessat.
” Estaría bien aunque cayeran chuzos de punta”, em va dir somrient. Y aquí va acabar la conversa, ja fa molts anys d’això i aquests últims dies m’ha vingut a la memòria, me n’adono que em va marcar sense jo saber-ho.
La meva avia materna, la abuelita era de la Linea de la Concepción y sempre la recordo feliç malgrat les seves circumstancies no sempre van ser agradables. Així ho va decidir ” sentir-se bé, passi el que passi”, tenia un compromís molt ferm amb la seva pròpia felicitat y ” aunque cayeran chuzos de punta” no va fer que trenqués el seu compromís amb ella mateixa.
A vegades em sento dir ” tu tens molta sort…”, em quedo callada perquè no sé que dir i tampoc fa falta que digui res. Ara penso que no té a veure amb la sort, sinó amb el compromís amb mi mateixa. Fa molts anys, quan la meva vida era d’aparador, digne de sortir a les portades de revista em vaig sentir morta per dins. Va ser quan vaig decidir fer un compromís ferm amb la meva propia ànima, ” peti qui peti, passi el que passi, res ni ningú m’allunyarà del centre de mi mateixa”.
Hi ha dues formes de funcionar: una és per impulsos, pels capricis de la ment i les emocions, esclau de les circumstancies i l’altra és pels designis del compromís intern. La paraula compromís no està gaire de moda últimament, un creu que és una llosa, una obligació i que impedeix la llibertat, en canvi jo he experimentat que el compromís et fa lliure perque res ni ningú decideix per a tu. Hem après a fer-ho tot al revés: “quan tot quadri, con els astres s’alineïn, si no tinc millors plans, sino surt res millor, quan tingui temps, diners…. llavors ja ho faré”, i aquest moment no arriba mai i posterguem la nostra realització perque ignorem que quan un segella un ferm compromís amb si mateix llavors tot quadra, els astres s’alinien, no hi ha millor pla que el propi compromís ni res millor i el temps i els diners sempre hi són i en abundància.
La abuelita em va deixar una gran herència, ara i aquí li dono les gràcies.
I tu, com funciones: per les circumstancies o per compromís?
