El campaner

Pels vols de 1845 a l'Artur Vilar, que llegia tot allò que li passava per davant, li va caure a les mans un exemplar de Nostra senyora de París.

Romàntic com el que més, va quedar fascinat per l'ofici de campaner i va decidir, igual que Quasimodo, dedicar la seva vida al dolç repicar de les campanes.

La seva família va posar el crit al cel, la seva jove promesa va plorar amargament durant una llarga setmana fins que no li van quedar llàgrimes per plorar la resta de la seva vida . Res podia fer canviar a l'Atur.

Seguint els passos de Sidarta, es despullà de tot allò que la seva rica família li oferia i marxà a la cerca d'una església, ermita o catedral on pogués realitzar el seu somni.

Així va ser com després de recórrer mitja Catalunya va arribar a Santa Maria d'Arenys de Mar.

Allà hi mancava un campaner, de fet, feia anys que la parròquia no trobava ningú que fos adequat per aquest càrrec.

En conèixer a l'Artur, el mossèn va estar encantat de donar-li la feina a aquell jove de bona família. Aquell lloc de treball li provocava molts mals de cap. Hi havia molt absentisme laboral i a més patia molta rotació de personal. Per fi trobava algú amb autèntica vocació. Els noiets del poble que fins ara contractava, un més després d'estar ensenyats, s'acomiadaven per anar a la fàbrica de neules i ni tan sols reclamaven el seu sou.

L'Artur començà un dilluns tranquil, sense difunts ni res a destacar. Es plantà a dalt del campanar i contemplant les hermoses vistes, pensà que no hi podia haver ofici millor.

Tocava les hores i les repetia al cap de quatre minuts exactes, els tres quarts que venien després, i l'hora una altra vegada. Va dinar entre la repetició de les dues i un quart de tres un entrepà que el mossèn li havia pujat, avisant, que el sopar se l'hauria d'anar a buscar ell mateix a la rectoria.

Sobre les set tornà a venir gana i un cop tocat un quart, baixà per primera vegada corrent les 150 escales de la torre del campanar. Pujà el carrer de l'Església i entrà a la cuina de la rectoria, agafà el pa, l'obrí per la meitat i s'adonà que hauria de córrer per arribà a tocar els dos quarts.

Baixà el carrer de l'Església, pujà les 150 escales i començà a tocar els dos quarts. En aquell moment s'adonà que l'ofici no tenia tant d'encant com ell havia cregut. Continuava tenint gana i tornà a fer camí cap a la rectoria per acabar l'entrepà que havia començat.

Fent camí pensà en la Enriqueta, que ja aniria sent hora que es casessin i que d'aquesta manera tindria el tema de menjar solucionat.

Arribà a la rectoria, posà pernil a l'entrepà, agafà paper i ploma, una flassada i va córrer altre cop carrer de l'Església avall i pujà 150 escales i tocà els tres quarts.

Entre les vuit i les nou es dedicà a escriure a la seva estimada una carta d'amor on l'indicava la urgència de cassar-se.

En quan li arribava la inspiració havia de parar per tocar les campanes.

Mirà el cel i al veure els milions d'estrelles es va sentir altre cop l'home més afortunat del món.

Una setmana més tard, aparegué la Enriqueta i tota la seva parentela. Ella vestida de blanc i la família amb les gales més elegants que s'havien vist mai a Arenys.

La cerimònia es celebrà a la mateixa església, entre un quart i dos d'una i el banquet es va fer a la plaça perquè així el campaner pogués anar i venir.

L'Enriqueta no plorava perquè ja no li quedaven llàgrimes, la família estava indignadíssima i l'Artur ni se'n adonava enfeinat com estava, ja que a més de a bodes, li havia tocat tocar dues vegades a difunts.

L'Artur s'asseia menjava cinc gambes i havia de tornar a pujar, baixava feia un petó a la Enriqueta i havia de tornar a pujar, baixava ballava amb la sogra cinc minutets i havia de tornar a pujar.

Pujava l'escala en un minut i mig i la baixava en quaranta segons. Això restat als catorze minuts entre quart i quart li donaven onze minuts i quaranta segons per complaure als convidats.

Un psicoanalista que aquells dies parava per Arenys va fixar-se en el jove campaner i va començar a fer un estudi del que anys més tard en va sortir la paraula estrès.

L'Enriqueta el mirava anar i venir i es fixava en aquell jove esvelt en que l'Artur s'havia convertit en dues setmanes de pujar i baixar escales sense parar. Les seves cames s'havien enfortit, els seus braços s'havien eixamplat. Si li mirava el cul, li venien ganes de mossegar-li i només s'imaginava llepant-li les seves abdominals. Potser la seva vida no seria tant trista com havia imaginat.

Dos de nou, els van tocar junts, dalt del campanar, mentre la comitiva marxava cap a les seves llars.

A les nou miraven tots dos les estrelles preparats per passar la millor nit del mon. A punt del primer petó van tocar la repetició de les nou. Abans d'un quart ja estaven embolicats amb el joc de l'amor i just quan li posava la ma entre les cuixes va haver de tocar un quart.

L'Enriqueta l'esperava encesa, i l'Artur pensava en els onze minuts i quaranta segons de plaer que li venien per davant.

Ella despullada i ell marcant les dotze, tots dos suorosos, quan va haver de tocar dos quarts.

A tres quarts ja l'havia penetrada una estoneta i a les deu van decidir esperar a la repetició per tornar a començar amb el seu estrany joc.

A les dotze l'Enriqueta es lligà a una campana i l'Artur la començà estimar, el seu moviment compassat feia repicar la campana. Una, dues, tres.......deu, onze... I finalment van arribar al clímax.

L'Enriqueta s'adormí i l'Artur continuà amb la seva tasca

Ni Victor Hugo hagués pogut imaginar res millor.

Durant els primers mesos, la jove parella aprofitava, cada repicada per practicar els seus jocs amorosos, difunts, la matinal del diumenge, rams, més valia no saber que s'hi estava fent a dalt mentre estaves a missa.

Però totes les passions caduquen, i la seva no va ser menys.

L'Artur ja no era tant feliç dalt del campanar, el seu ofici li proporcionava una vida rutinària, només tenia poc més de deu minuts de llibertat.

No llegia amb llibertat, no escrivia amb llibertat, no menjava amb llibertat, no dormia amb llibertat, ni tant sols es podia permetre patir d'estrenyiment.

La falta de son li anava agrint el caràcter. La seva visió romàntica s'estava esvaint. Començava a ser infeliç. I en mica en mica va anar embogint.

No va passar ni un any que la Enriqueta s'embolicà amb el fill del carnisser. Cada cop pujava menys al campanar, fins reduir la seva visita a un cop al dia per portar el dinar i portar roba neta al  encara seu marit.

L'Artur es va convertir en un boig rematat. Parlava amb els coloms, n'alimentava als seus fills. Esperava any rere any el retorn de les orenetes. Comptava les estrelles. No gaudia amb la companyia de ningú. 

Però tot i ja no tocar-hi massa no va defallir. Ni tant sols un dia va deixar de tocar les campanes.

Vint anys més tard, just complerts els quaranta, l'Artur mirà enrere i feu repàs a la seva vida.

I.....

Opció A: Es llançà al buit i volà amb les orenetes a un país més càlid de l'Àfrica per sempre més.

Opció B: Es despullà per segona vegada a la vida, abandonà a l'Enriqueta, abandonà les obligacions que ell mateix s'havia imposat, agafà tot allò que encara estimava, baixà les escales per última vegada i fugí per sempre més.