Aquesta nit m'han agafat amb els pixats al ventre

M'he aixecat xop, de dalt a baix. Certament feia molts, moltíssims anys que no em passava. Aquesta nit m'he pixat espectacularment i no entenc el perquè. De bon matí m'he fet una higiènica dutxa i he posat els llençols a la rentadora. Després m'he assegut davant un cafè i he rebobinat la nit sencera. Ha estat, en aquell moment, que he entès el perquè d'aquesta pixarada solemnial.

He somniat que tenia pocs anys i que avui iniciava el curs escolar. Em trobava nerviós, inquiet, notava la recança de deixar els de casa i em sentia neguitós de retrobar-me amb els amics. Anava a escola plorant i arrossegat per la mare. El protagonista nefast del meu somni era aquell personatge hitlerià, el senyor Fernàndez, el que els dissabtes i diumenges venia ametlles d'Arenys dalt del tren i els dies feiners els dedicava a donar classes, a martiritzar a cops de regla les mans dels vailets indefensos del poble. En Fernàndez, persona non grata i de record tristíssim, d'aquella Espanya gris, llarga, pobre i nacionalcristianasindicalistavertical, va ser el destructor oficial de la meva infantesa -i segurament de la de molts altres companys.

Però vaja, una vegada guardats tots aquests records a l'escàs calaix de la memòria i tornat a la realitat de cada dia, m'he vist altra vegada tal com sóc: geperut, amb els peus plans, amb el pit enfonsat, operat de la fimosis, amb aquest bigoti que m'acompanya d'ençà dels meus adolescents disset anys i amb tants altres defectes que cohabiten amb mi des del primer dia.

He sortit valent al carrer, passejant pel de Sant Pere, he passat davant del Col·legi Cassà, els antics Hermanus, els he dedicat una botifarra solemnial, una botifarra d'aquí t'espero. Més tard he vist, a la televisió de cada dia, que avui mateix s'iniciava el curs escolar i m'ha semblat observar que tota la canalla del país anava al col·legi contents com unes pasqües. Quina enveja!

Em satisfà i constato que el temps no ha passat en va. De fa uns anys que veritablement s'han arreglat un munt de coses. Tot allò d'ahir ha passat a millor vida. L'educació ha evolucionat molt i en positiu.

Pujo a casa animat, trec els llençols secs de la rentadora/assecadora i em faig el llit, ben tibat, sense arrugues, tal com m'agrada a mi. Avui, però, em posaré l'hule. No fos cas que...

Estic convençut que els que avui són vailets, demà, quan exerceixin d'homes, no es pixaran al llit. No els caldrà l'hule ni res de res!