Un desig al cel

Ahir fou un gran dia, en què vaig viure i experimentar en primera línia tot un ventall de sensacions, reaccions i emocions, molt difícils de descriure ara amb text. És per a mi un patrimoni personal immaterial que sempre duré al meu cor.

Una d'aquestes emocions, però, i potser de les que considero fou la de caràcter més sentimental per a mi, es produí quan jo era amb la multitud de presents escoltant el recompte de participació i vots emesos. El responsable de la sala va pronunciar amb satisfacció absoluta la fantàstica xifra assolida de 5.672 persones que van presentar-se al col·legi per dipositar la seva inclinació política, aposta de futur, exercici pur de la democràcia i desafiament indiscutible a les barbàries espanyolistes. Fou aleshores que el meu cervell va fer un gir inesperat i, per no pocs segons, tot el meu focus neuronal va deixar en segon pla aquella alegria i entusiasme contagiosa que inundava la sala per portar-me a un primer terme certa imatge i record especial. 5.672 persones? Considero que hi ha un petit error en el recompte; no era exactament aquesta xifra (vaig pensar) sinó una més, és a dir 5.673.
Aquest vot de més és el teu, estimat Metri, perquè ens consta que ho desitjaves amb tota la teva ànima; perquè tenies aquesta il·lusió de participació que ens transmeties amb un copet de mà a l'esquena, i perquè te'l mereixies després de les teves experiències ingrates que ens explicaves.

Aquest vot és el teu, i ningú te'n privarà d'ell; malgrat que no ho hagis exercit materialment, te'l comptabilitzem i el fem teu perquè t'ho mereixes, perquè ho desitjaves i perquè era la teva voluntat.

Descansa en pau, amic, i gaudeix del teu triomf, que gaudim i compartim amb tu en la distància i en el record.