Fer un videojoc és més divertit que jugar-hi

Marco Antonio Rodríguez (Mataró, 1977) ensenya als més joves a programar fent videojocs i robots. Té clar que la motivació és el motor per aprendre. Dirigeix l'acadèmia Marf Informàtica i és professor a l'institut Miquel Biada. També va col·laborar amb Arenys.Org i va fer, amb els nois i noies de l'Espai Jove, els primers robots arenyencs.

Ja programava amb 10 anys. Una mica avançat, no?

Reconec que en aquella època era una mica estrany, però el meu entorn era molt tecnològic. Jugava a videojocs i vaig aprendre a desenvoluparsoftware. Amb catorze anys vaig tenir la primera feina amb una base de dades que vaig vendre, tot i que es van fer enrere quan em van veure la cara. Ara ho tenim com una cosa més normal que els nanos tinguin la possibilitat d'aprendre a desenvolupar software.

Vol dir, tan petits?

I tant, cap problema. Fer els videojocs és una excusa per desenvolupar programari. Aconseguim certes habilitats com l'autodirecció de saber el que està bé i el que no, una autoavaluació i un pensament crític. El que es fa programant és sintetitzar problemes grans per anar resolent-los. A més el resultat que obtens el pots compartir amb els amics i aconsegueixes un feedback, que acaba sent una responsabilitat social. L'objectiu és mirar de millorar aquest resultat.

Tan senzill com aprendre jugant?

Per fer un videojoc es treballen les matemàtiques, la gravetat, coordenades i molts més conceptes sense adonar-se'n. Quan jo era petit, amb un Spectrum em passava hores per fer un cercle a la pantalla, però avui a ningú el motiva fer això. Ara volen jocs amb moviment, on hi hagi interacció, se sumin punts. Acostumen a replicar jocs que ja coneixen. La meva recerca és trobar eines fàcils per ells, amb les quals no obtindran un joc com la Play Station, però sí que tindran resultats interessants.

I quines eines fan servir?

Treballem amb un llenguatge de programació específic per a nens petits que es diu Scratch, desenvolupat a l'Institut Tecnologic de Massachusetts. El 2008 vaig contactar amb ells per col·laborar i fer adaptacions d'aquest programari per traduir-ho al català i al castellà. Com que és lliure, serveix per a qualsevol dispositiu i és molt fàcil ja que està dissenyat com uns blocs com de Lego, i els nanos aviat s'ho fan seu. Quan acaben els projectes de programació en fan una versió per compartir-ho a la xarxa.

Està fent un curs en línia de videojocs i robòtica on hi ha 5.500 inscrits. M'ho explica?

A través del Tecnocampus em van convidar a coordinar i definir els continguts d'aquest Massive On-line Open Course que també certifica la Generalitat i on s'han inscrit alumnes d'arreu del món. El curs és gratuït i acredita unes 25 hores de programació. Penjo vídeos on explico el temari de tota la setmana i en acabar la sessió es fa un exercici autocorrectiu. Ja fa tres setmanes que el fem i estic molt sorprès.

Per què?

Entre els alumnes s'acaben resolent molts dels problemes que se'ls planteja. És bastant xocant, com a professor, veure la participació als fòrums. A vegades hi entro a aclarir algun concepte, però són ells que comparteixen les seves històries i jo acabo aprenent d'ells. El software lliure porta a una comunitat on es vol compartir i créixer. Allà tot és global i s'hi pot deixar una cosa perquè es faci molt gran.

I l'addicció? No són massa hores davant una pantalla?

La idea és substituir-ho. Fer un videojoc és més divertit que jugar-hi. La satisfacció supera la diversió. Quan pensem en algú programant ens imaginem una persona aïllada del món exterior i jo defenso la idea de la computació física. Es tracta de fer un programari que més enllà de la màquina s'interactuï amb l'entorn real.

Què vol dir, fer robots?

Sí, amb els sensors i actuadors aconseguir fer el programa per controlar-ho tot. Això vol dir que ens cal estar davant una pantalla, però una estona, com una eina més. Molts dels que programen acaben fent robòtica perquè els atrau molt. Jo en sé poc, d'electrònica, però provant se n'aprèn. Sempre l'aprenentatge és més interessant si deixes que sorgeixi la pregunta del perquè passen les coses. És important perdre la por a les màquines i entendre com van.

Dit així sembla fàcil i tot.