En Cuyàs de Mataró

”No escric en català per fer cap servei a la pàtria, és el que em surt de dins perquè és la llengua de casa”

Nerviós i emocionat. Manuel Cuyàs va reconèixer que el feia especialment feliç que fos una entitat de Mataró, Òmnium Cultural, qui el volgués homenatjar per la seva feina i la seva contribució a la llengua i al país. Una entitat amb qui ha mantingut una estreta vinculació al llarg dels anys i en la qual va entrar de ben jove quan li van proposar de donar classes de català. I de la llengua en va voler parlar dimecres al vespre a l'acte que li van retre a la seva ciutat. Abans de res, agraïments per als bons professors que va tenir de la matèria, Manuel Clariana i Joaquim Arenas, i tot seguit una defensa aferrissada de fidelitat a la llengua. ”No escric en català per fer cap servei a la pàtria, és el que em surt de dins perquè és la llengua que he fet servir a casa i per tant seguiré escrivint com ho sento.”

Per aquest mataroní, nascut el 1950, la seva ha estat una generació “afortunada” que s'ha pogut expressar en català. Com que els periodistes del franquisme no li servien de model va anar a buscar com a referents l'obra de Josep Pla, Josep Maria de Segarra i Joan Fuster. Envoltat de la família, d'amics i de companys, va confessar que se sent més còmode explicant les històries en “primera instància”, la realitat més propera i que coneix millor, la de Mataró. I això de jugar a casa a vegades no li resulta fàcil.“Mataró té moltes coses, però no té glamur”, va dir excusant-se davant l'alcalde, Joan Mora, per l'afirmació. Tampoc hi ajuda que les cròniques que publica en aquest diari es llegeixin a tot el territori, ja que li provoca “problemes de consciència” per l'interès que poden suscitar les anècdotes de la capital del Maresme a altres punts de la geografia catalana. I per resoldre el seu dilema Cuyàs escriu per atreure l'atenció dels de casa i els de fora. “Amb una barreja d'ironia, conya i queixa”, com ho va definir el president de l'Òmnium de Mataró, Antoni Pous, que el va situar entre els principals articulistes del país.

Tinc la impressió que molts de nosaltres quan li llegim les cròniques és com si el sentíssim parlar, explicant les coses tal com són. No es fa estrany que dimecres captivés de nou el públic amb les anècdotes que molta gent ja li ha descobert a les recents memòries El nét del Pirata.

El quartet musical que va amenitzar l'acte li va refrescar per un moment la memòria. Segons va explicar, el seu primer escrit en català va ser una crítica de la pel·lícula West Side Story, que casualment havien versionat els músics. Cuyàs, que per un moment es va atabalar perquè no trobava la llibreta de notes, que segons ell és l'Ipad personal, no li va caldre per a res mirar els apunts. Va improvisar una crònica darrere una altra sense oblidar un sentit i emotiu record per a Maria Rosa Soler, desapareguda recentment i membre també de l'Òmnium. El cronista va voler deixar clar, per si hi havia algun dubte, que el fet de rebre distincions com la menció anual que des del 1997 entrega l'entitat, no vol dir pas que es retiri. Els uns i els altres van coincidir que es tracta de l'homenatjat més jove reconegut aquests anys i que Cuyàs encara té molt per escriure; això sí, en català.