Els vents per Josep Maria Pons i Guri

CULTURA POPULAR - ELS VENTS

Article de Josep Maria Pons i Guri

publicat a Arenys Vida Parroquial el novembre de 1969.

Voldríem donar una explicació dels vents principals que bufen a la nostra comarca, però aquest aplec de notícies només podrà ser una cosa provisòria, car, per a poder-ho fer con tal, seria indispensable una preparació meteorològica que no tenim. Ho farem doncs, d’una manera més popular que no pas científica, perquè encara que hem tingut a les mans algunes obres d’autors assabentats, no havem vist que ens poguessin aclarir massa coses. En vista d’això, hem fet ús d’informacions recollides de viva veu, sobretot entre la gent del mar, i dels aforismes populars. Aquests darrers, a voltes es contradiuen degut, en bona part, a què els uns són mariners i altres de terra endins, on els efectes dels vents resulten ben diferents, sobretot quan són frenats o desviats pels accidents orogràfics, o concorren amb ventades de diferent tendència. Altrament, la indicació de procedència d’un vent, escasses vegades respondrà a punts d’orientació concrets: gairebé sempre es presenta amb tendències aproximatives; hi haurà, per exemple, un Ponent que gregaleja, o bé xaloqueja (Ponent xalocal que li diuen a Lloret i a Blanes), com un Migjorn que llabetgeja o  llebetjal, etc. Cal guiar-se doncs per la procedència més dominant, d’una manera empírica, tal com ho fan els nostres pescadors i mariners, en front de la tècnica acurada dels pilots que compten els graus exactes dins de cada quadrant de la rosa dels vents. Si no ho féssim d’aquella manera empírica, en l’ús comú, no ens entendríem. 

Es diu que els antics mariners, per saber la direcció del vent, acostumaven de mullar amb aigua o saliva l’índex de la mà dreta i l’aixecaven enlaire, fiant-se d’on sentien la frescor de l’evaporació del líquid produïda pel vent: encara hi ha qui ho fa així, però de primer, cal que s’orienti bé respecte dels punt cardinals. Altres ho feiem mirant els gallarets o banderes dels vaixells i, ací Arenys, es servien i encara es serveixen de la bandereta del campanar. Hem parlat amb algú que se les dóna tant d’entès, que ens diiu que ja en té prou amb el vent que li llisca per les galtes per saber d’on ve. 

Avui, com abans també es guien pràcticament per la direcció que prenen els núvols, però com que a voltes a més altura hi ha altres corrents d’aire que acondueixen les nuvolades en diferent sentit, aleshores comencen les discussions entre la gent de mar que se les dóna d’entesa i es fan previsions de tota mena, rublertes d’inseguretat. I, gairebé sempre, la por guarda la vinya. 

No podem ometre una forma molt arenyenca de predir els vents futurs. Fins fa pocs anys, la nostra gent de mar encara mantenia la supersticiosa tradició que el vent que bufava durant el cant de la Passió a l’ofici del Divendres Sant —guiant-se per a això amb la bandereta del campanar—, seria el dominant aquell any. 

Un pescadors dels que es té per entès, ens diu que ací som al rovell de l’ou, de de Lloret fins Arenys, i que les nostres platges són el punt on conflueixen vents de diferents direccions. Se’ns ha dit que, per exemple, a la zona de Barcelona hi haurà un vent i a Sant Feliu de Guíxols un altre i que ací neutralitzen entre ells i que, a voltes, els nostres pescadors de baixura s’atreveixen a sortir a  la mar quan no ho fan els dels altres pobles. Conto que m’han dit. 

Quan parlarem individualitzant els vents, retraurem les prediccions de cada un d’ells. I ara entrarem en matèria, explicant els vents principals de la menra popular que ens havem proposat de fer-ho. Començarem per la Tramuntana, des de l’inici del primer quadrant de la rosa nàutica, tot anant seguint el sentit de les agulles del rellotge. 

TRAMUNTANA. — És el vent del Nord. Els romans li deien Aquilo, Septentrío i Boreas; era el Boreas dels grecs; l’Aquilone, Bòrea i Tramontana dels italians; la Tramontane, Bise i vent du Nord pels francesos, i el Norte, Aquilón, Tramontana, Septentrión, Zarzagán i Descuernacabras dels castellans. Fred a l’hivern, frescot a l’istiu, acostuma portar serenor del cel tot l’any. A l’hivern provoca fortes glaçades i perjudica els fruits de la terra, sobretot les delicades plantes del jardí; algunes vegades ha fet perdre o retardat les collites. A l’Empordà, on hi bufa de valent, arriba a arrencar arbres de soca rel, trabuca vehicles, alguna vegada ha tombat vagons de tren, s’enduu gairebé sempre les persianes, etc. A voltes arriba a velocitats de 120 quilòmetres per hora. 

La gent diu: Tramuntana, vent de gana, al·ludint a la pèrdua de collites; Tramuntana, bergantana, de bergant o dolenta; Tramuntana no té abric, ni home pobre té amic… Tramuntana, tramúntanot mata l’ovella i el pastor si pot… Tramuntana, tramuntanell, s’enduu la camisa o la pel… Tramuntana, ni bona ni sana. Malgrat aquest aforismes, la Tramuntana és considerada un vent saludable, com ho acostumen a ser tots els que provenen del sector Nord, Tramuntana, fresca i sana i Tramuntana, tarda sana i, fins i tot, profitosa per a l’agricultura. En els goigs de Nostra Dona de Requesens, se li canta donau-nos la Tramuntana, quan l’haguem de menester i, a Tordera, anys enrera, s’havia fet la processó que en deien d’anar a cerlar la Tramuntana. 

Quan als efectes d’aquest vent sobre la mar, no tothom hi està d’acord, puix que mentre uns diuen Tramuntana la mar aplana, un altre aforisme assegura que Tramuntana, la mar inflada; però tal volta podrà dependre dels llocs on bufi més o menys fort i de si és a prop d’una costa ben resguardada per les serres prelitorals, o bé si es tracta de mar endins. 

Se li atribueix que, quan para de bufar, vindrà la pluja, la tramuntana, aigua demana… Tramuntana, aigua per tothom… Tramuntana, aigua sana… Tramuntana verdadera, aigua al darrera… Quan el vent gira de tramuntana, plou tres dies i una setmana… Tramuntana reganyosa, als tres dies plujosa… Tramuntana al matí, pluja al tardí… Tramuntana morta, aigua a la porta… Si plou de tramuntana, plou de bona gana. Com podrem veure més endavant, en aquesta matèria hi ha opinions per a tots els gustos i, per això, sempre caldrà fer cas de l’aforisme que ens digué una bona velleta de Lloret, Quan Déu vol, de tot vent plou. 

Sobre senyals precursors de la Tramuntana, ací a la Marina hi ha qui es guia pels cucleigs o grueits de les gavines, Gavina que canta, tramuntana que arriga. També es diu a Figueres que els gats negres la veuen. A pagès, consideren que, quan els cabrits estan enjogassats  senten la Tramunana que s'apropa. Diuen altres que llampec a la Tramuntana, tramuntanada segura i, cap a l'interior de Catalunya lo cant de la rana crida la Tramuntana, afegint-hi a Lleida que  quan la rana canta i plou, seny al d’aigua si Déu vol. A l’Empordà es fa pronòstic de la Tramuntana quan hi ha una faixa de núvols blanquinosos als cimals del Pirineu, o sia el que en diuen barda de la Tramuntana. 

En la nostra comarca, la Tramuntana forta acostuma arribar només fins al cap del riu Tordera i fan de molt mal estar a l’hivern les  esperes a l’estació de Blanes. Ací, a Arenys ens ve gairebé sempre més fluixeta perquè, les poques vegades que arriba, ja ens ho fa, generalment, frenada per la serralada prelitoral i els seus contraforts i estribacions, que no li permeten de visitar amb la seva imponen força un poble amagat entre muntanyes. Mar endins és una altra cosa. Els nostres vells, diuen que quan la Tramuntana se’ns presenta de debò —molt poques vegades— fa xisclar les branques dels arbres de la Riera, aquesta via que la nostra petulància localista li atribueix el nom de Rambla. Alguna vegada la tramuntana ha bufat quelcom fort a casa nostra, enviant-nos l’alè de les terrres germanes gironines: això pot resultar tant sentimental com vulgueu, però que Déu ens ben reguard d’una tramuntanada d’hivern. 

GREGAL — És un vent del primer quadrant, que procedeix del Nord-Est; molts li diuen guergal, forma tant incorrecta com la d’aquells que d’un magatzem en diuen un gamatsem i com cert pagès que, per encarregar-me de gestionar una legalització, em demanava una gargarització… Aquest vent els romans el coneixen per Caecians, Subaquilo, Graecus i Graecalis; pels antics grecs era el Kaikias; els italians el coneixen per Greco i Griego, car té un sentit apropat a la direcció de Grècia. El nom d’aquest vent és ben bé del Mediterrani. És temperat i quelcom humit, esdevenint lleugerament plujós a mida que ponenteja i és més sec quan tramuntaneja. Es presenta més sovint del febrer al juny i, quan bufa un xic massa, arriba a ser desagradable, donant la sensació de fred encara que els graus al termòmetre es mantinguin o pugin. Perjudica la fecundació dels llegums i cereals i per això terra endins és conegut per buida-sacs; a les darreries de maig i juny fa mal a les vinyes i a les oliveres. Hi ha qui diu amb Gregal, ni peix ni pardal, referint-se a que amb aquest vent no es fa bona pesca ni bona cacera; altres en canvi, el tenen per vent propici per a la pesca, Gregal peix a la sal… Amb el Gregal pica l’orada… Si és Gregal i molt dura, pesca segura. Aquest vent, tant si és fort com fluix, acostuma arribar poc abans de les 10 del matí i acaba generalment a la posta del sol, Gregal matiner, gregal trapacer. Sobre els seus efectes quan a la pluja, es diu Vent grec, la pluja al bec, cosa que potser li atribueixen quan ponenteja; altres, en canvi, diuen Vent grecà, no plou ni plourà, segurament al·ludint a quan és tramuntanal. No oblidem tampoc l’aforisme que havem dit en parlar de la Tramuntana, quan Quan Déu vol, de tot vent plou. Les prediccions sobre l’aparició del vent de Gregal són quan, a la sortida o a la posta del sol, aquest és mig cobert de nuvolades, Sol amb banyes, Gregal amb cames... Núvols a la posta, Gregal a la porta. 

LLEVANT. — És vent d'Est o Orient, que acaba el primer i inicia el segon dels quadrants de la rosa nàutica. Oriens, Eous i Levante (sole) dels romans, Eoios dels antics grecs, Levante, Orto i Oriente dels italians. Vent d'Est, d'Orient i Levant dels francesos; i Oriente i Levante dels castellans. És un vent humit i temperat en totes les estacions de l'any i porta pluja gairebé sempre des de les darreries de setembre fins el maig. Sol durar tres o quatre dies i encara que, de fet, calenti quelcom l'atmosfera, la seva humitat dóna la sensació de frescor. És molt poc corrent a l’estiu, malgrat que sigui un dels vents dominants a la nostra comarca -i ho és amb un promig de 90 dies l'any—, amb més o menys intensitat. Quan bufa amb força, aixeca la mar fent grans golfades; a la nostra costa s'hi presenta periòdicament fort amb les famoses llevantades del temporal de les faves, del de les castanyes i, a voltes, a les darreries o començaments d'any. 

Les llevantades fan molta por als mariners —Ni en Llevant ni en llebeig, mariner segur no et veig—, i molt de mal a la costa i, fins i tot s'emporten les defenses mal fetes i,  on no n'hi ha de banes, aixequen les vies del ferrocarril prop del mar. 

Aquests vent empeny les nuvolades i fa ploure, sobretot a la costa i a la serralada prelitoral. Es diu Llevant, aigua pel davant... Llevant, la pluja al davant... Llevant bufador, pluja en abundor... Llevant de matinada, la pluja assegurada... Els llevants són donants... El Llevant, ve llepant, llepant...

La pluja que arrossega el Llevant, s'atribueix a què abans hi ha hagut vents del tercer quadrant. Ponent té una filla, casada a Llevant, i quan la va a veure, se'n torna plorant... El garbí les mou i el Llevant les plou, referint-se a les nuvolades... el Ponent  la mou i el Llevant la plou. Però, com anirem veient més endavant, són molts els vents que se'ls fa responsables de les pluges de Llevant i caldrà sempre tornar a l'aforisme lloretenc de Quan Déu vol, de tot vent plou... 

Entre els pronòstics per a aquest vent, cal recordar el de Cel rogent a sol ixent, si no és pluja serà vent.

Els antics creien que els vents de Llevant conservaven la vida de les persones i el bon estat dels llibres i de la roba. 

XALOC. — És el vent del Sudest (SE.). Ací i a tota La Selva pronunciem Xeloc amb e àtona, com la de pare, mare, vine, etc. Era el vent Eúroi dels antics grecs. L'Eurus dels romans, que alguna que altra volta també li deien Syriscus, com a vent procedent, per a ells, de la banda de Síria; els àrabs el conegueren amb el nom de Salok; és el Simún egipci, el Siroc dels francesos, el bdels italians i el Jaloque dels castellans.

És un vent inconstant que, malgrat la seva suavitat, dóna moviment a la mar; a voltes, porta tràngols, o sia que en els trencalls de rompre o prendre terra, les onades es caragolen. Amb aquest vent, la mar també porta quelcom de xúrria. Encara que en mar alta no vagi gaire moguda, en el trencall de les ones es fa dificultós i, a voltes, fins i tot perillós, desembarcar a les platges. La mar, amb aquest vent, acostuma a rosegar la terra, sobretot la platja. Per això es diu que de Xaloc, ni molt ni poc, i a Arenys, a continuació d'aquest aforisme, s'hi afegeix i a casa me'n torno. També diuen Xaloc, molta mar i peix poc. A la Costa Brava, diuen Xaloc, es cul mullat, al·ludint a les dificultats de les barques per a prendre terra amb aquest vent.

És un vent calent a l'istiu —a nosaltres ens ve d’Àfrica—, que fa irrespirable l'ambient; però a l'hivern pot dur fredorades. I per a aquest darrer cas l'adagi expressa Xaloc, tanca la porta i fes bon foc. Sobre la calda que duu a l'istiu aquest vent i sobre el que fan alguns altres, l'aforisme canta: Xaloc és calent; Llebeig més; Tramuntana pluja; seca el Terral. I, a l'hivern i primavera, gela el Mestral. 

No és gaire avinent a les collites i, en alguns llocs, com per exemple al Camp de Tarragona, se'l coneix per buida sacs, com ací fem amb el Gregal. 

A voltes arrossega núvols baixos, coneguts per baixos xalocosos. Els antics, quan aquest vent migjornava o bé al Migjorn xaloquejava o era xalocal —per això cal guiar-se per l'orientació que preponderi—, el tenien per malsà i creien que portava mal de cap. 

I ja arribem a Migjorn, on fineix el segon quadrant i comença el tercer de la rosa dels vents. Potser ens haurem allargat un xic massa i ens caldrà deixar per al proper número d'aquest revista els vents del tercer i del quart quadrant, començant pel Migjorn, seguint per Llebeig, Garbí, Ponent i acabant pel Mestral, afegint-hi quelcom més sobre els terrals, marinades, cart defora i altres ventets secundaris. Fins un altre dia, i a reveure. Mentrestant, bon vent i barca nova. 

Article de Josep Maria Pons i Guri publicat a Arenys Vida Parroquial, número 277 (novembre de 1969).