Els vents (i II), per Josep Maria Pons i Guri

CULTURA POPULAR - ELS VENTS

Article de Josep Maria Pons i Guri

publicat a Arenys Vida Parroquial el desembre de 1969.

MIGJORN.— És el vent del Sud, conegut també per vent de fora i que ací diem també que ve de Mallorca. Els romans el conegueren  amb els noms d’Auster i de Notus; era el Nótos dels antics 
grecs; es el vent de Midi dels francesos i el Mezzogiorno dels italians. En castellà se li diu Sud, Sur, Austro i Ostro, així com també viento de Mediodía. Generalment és suau, encara que també calent i humit: fa l'ambient poc respirable; però si ha nevat a Mallorca, deixar sentir els efectes del fred. Si es presenta al temps de la maduració dels cereals, s’escalda el gra i pot fer perdre les collites. 
Porta llamps i pluges, sobretot a l'hivern. Migjorn a l’hivern, pluja d’infern... Migjorn, pluja dejorn. No es propici per sortir a pescar i els de Barcelona diuen quan bufa de Migjorn, si vols peix has 
d'anar al Born. De la mateixa manera que un aforisme diu que el Llevant la mou i el Migjorn la plou, un altre ens assegura que el Migjorn la mou i el Llevant la plou. Entre les seves prediccions hi 
ha Gavines cap al cel, Migjorn a la terra, i, per ací, es diu que quan el Montseny es nevat el Migjorn es més dur, quan el Montseny té caputxa, el Migjorn punxa, sens dubte perquè fa fred arreu. Es 
considera que el Migjorn que es presenta de dia és durador, i curt el que ho fa a la nit, Migjorn de dia, nou jorns dura; Migjorn de nit, aviat finit. Els antics creien que aquest vent facilitava la conservació de l'oli.

LLEBEIG.— Aquest vent, del tercer quadrant, és un S-SO. Els romans l'havien conegut per Sub-Auster i Libs-notus; era el Lips dels grecs antics, el Labég dels àrabs; el Lebesche pels francesos, Libeccio pels italians i Lebeche en castellà. En algun llibre de meteorologia se'l confon amb el Garbí, fent dels dos un sol vent, car la seva diferència és escassa quant a l'orientació; els pescadors del nostre litoral consideren que el Llebeig migjorneja més que el Garbí  i que aquest ponenteja més que aquell: de fet és bastant imprecisa la fixació de la diferència. És un vent que a vegades té característiques semblants a les del Garbí i es presenta amb la mar lleument rissada, amb quelcom de terrebrisca i trangolets, però més bonança i suau. En alguns indrets de la costa, quan és apacible, li diuen un llevetjol; quan fresqueja, diuen que és una llebetjada. Quan bufa el Llebeig i no duu núvols és senyal de bon temps, i es diu Llebeig d'aigua no en veig, però, si en porta, se li atribueix la preparació de la pluja que després duran altres vents. El Llebeig la mou i el Llevant la plou. També se li penja ser l'esca del pecat d'altres vents, Llebeig a la posta, Mestral a la porta... Llebeig vesprer, Llevant matiner. Prenguem-ne el que en vulguem, perquè d'aforismes n'hi ha per a tots els gustos, i els que se les vulguin donar d'entesos sempre tindran raó. En algun cas, el Llebeig també bufa quelcom fortet i els seus tràngols donen feina a la gent de mar, Ni en Llevant ni en Llebeig, mariner segur no et veig, però també cal tenir en compte aquella altra dita, Llebeig molta mar i peix fresc, que tampoc és ben certa. 

Els antics consideraven que, tant aquest vent, com els altres que migjornaven, era poc saludable. 

GARBI.— És vent del SO en sentit ample i aproximatiu com cal identificar sempre els noms populars, situat dins del tercer quadrant entre el Llebeig i el Ponent. Els antics romans l'anomenaren Africus i Auster-Africus; els grecs el consideraren un Lips com el Llebeig; en àrab se li digué Gàrbi (que vol dir occidental); en italià és Gherbino, en francès Garbin i en castellà Garbino. Com que, en la rosa dels vents, aquest hi ve de costat, en molts indrets de parla catalana, quan algú mira de reüll, se li diu aquest mira de garbí. És vent de periodicitat diürna en general, Vent de Garbí a la nit se'n va a dormir... El Garbí, a les set se'n va a dormir... però cal tenir en compte que si aquella nit fa bona lluna clara, o bé si aquest vent ha vingut a la tarda, o de prima, aleshores persisteix encara que cap aforisme ens ho adverteixi. Sense cap motiu se li atribueix algun temporalet... Garbinada d'hivern, dia d'infern... Vent de Garbí bufa allà i pega aquí. També fa moure la sorra de les platges, encara que no amb la intensitat del Llevant i del Ponent. Aquest vent és generalment sec, però, com que quan Déu vol de tot vent plou, pot dur alguna pluja... Bufa el Garbí, l'aigua és aquí... Pluja de Garbí, para-li el bací. També se'l fa responsable d'algunes pluges de Llevant... El Garbí les mou i el Llevant les plou. Però si no hi ha núvols, és indici de bon temps. 

PONENT.— És el vent de l'Oest. Els romans li digueren Occiduo, Ponente sole i Zephyrus i algun escriptor llatí també li diu Fauonius, com es titula també el vent del NO; és el Zéphiros dels antics grecs; els francesos en diuen vent de ponent, d’occident i de couchant; és el ponente italià, i pels castellans és poniente, occidente i céfiro, si bé aquest darrer mot s'emprà com a culteranisme, sobretot en la poesia. Aquest vent està mal considerat, any de Ponent, any dolent. Els xenòfobs retreuen que de Ponent, ni vent ni gent... de Ponent ni dona ni vent. En aquesta comarca, uns anys s'hi presenta més sovint i altres menys; el seu promig és d'uns 70 dies l'any. 

Com el Llevant, provoca moviment d'arenes a la platja, que s'arrosseguen d'un indret a altre; en això hi treballa força més que el Garbí, puix la feina que aquest hi fa en tres dies, el Ponent la resol en mig. En general, el vent de Ponent duu poca pluja i és més aviat sec, per això una dita popular de terres endins en assabenta que el Ponent va deixar morir la seva mare de talent; però, com sempre, hi ha aforismes que diuen el contrari, Ponent aigua i vent... Ponent de vetllada, pluja assegurada. I per si encara no hi haguessin prous contradiccions, després d'aquest darrer aforisme hi ha que Ponent, post el sol, post el vent, desfent el que es diu del ponent de vetllada. Després de les ponentades, els llevants acostumen a portar pluja, Ponent la mou, Llevant la plou... Ponent té una filla, casada a Llevant, quan l'ha anat a veure, se'n torna plorant; i això moltes vegades és veritat. 

Dels antics, els uns l'havien tingut per un vent calent que duia malures, altres per un vent suau i temperat que donava benestar i anunciava la primavera. Entre les seves prediccions, hi ha la de Llamp a Llevant, vent a Ponent.

 MESTRAL.— Es el vent del Nord-Oest, al bell mig del quart quadrant de la rosa nàutica. Els romans el coneixien per Magistralis, Argestes, Caurus, Circius i Fauonius indistintament; algun escriptor romà situava, però, el Fauonius més a l'Oest, com en la baixa llatinitat es confonia a voltes el Circius amb el Nord o Tramuntana. Els antics grecs l'anomenaven Argéstès; els francesos li diuen Mestrale, Maestrale els italians, i en castellà se'l coneix per Maestral, Mistral i Cierzo, encara que algun vell notari incorri encara, pel que fa a aquest darrer nom, en la confusió creada durant la baixa Ilatinitat. És un vent típicament mediterrà, que a Catalunya es presenta generalment sec i amb grans velocitats, fins el punt que en poc temps escombra els núvols i deixa el cel ben blau. Per això al Camp de Tarragona li diuen Serè. A les parts altes de Catalunya, sobretot en les properes a l'Aragó, l'anomenen Cerç, del Circius=Cierzo. Quan és fort, diem que bufa una mestralada. Al Golf de Lió fa veritables estralls a la mar i també s'abat fortament a la Catalunya del Sud-Oest. Ací les mestralades ens arriben frenades per les serres prelitorals, i sobretot a Arenys, on també el frenen les estribacions d'aquelles serralades, però en plena mar ja és una altra cosa. 

Encara que sigui un vent relativament de poca durada, vent de Mestral no acaba el jornal, els seus efectes són durs, principalment a l'hivern, car duu molt de fred... Déu ens en guard de tot mal i de ratxa de Mestral... Mestral en hivern, treu diables de l'infern... Vent Mestral entra per la porta i surt pel fumeral... Quan el Mestral bufa fred, vara la barca i el barquet. A voltes glaça tant com el vent del Nord —el Mestral és una quarta a Tramuntana— I no oblidem aquell aforisme versificat: Xaloc és calent, Llebeig més. / Tramuntana pluja; seca el Terral. / I a l'hivern i primavera, gela el Mestral. 

Els antics el tenien per vent saludable, que afavoria la fecundació dels animals, principalment de les eugues, com ens en donen testimoni Stràbon, Plinius i altres escriptors. Com que és un vent sec, el consideraven bo per a la conservació del vi, cereals i fruites. 

CAR DEFORA, o cart defora que li diuen d'altres. Aquest vent ací Arenys ve perpendicular al promig de la tirada de la platja, o sia que és un Sud-Sud-Est aproximadament. Ve tot dret de la mar i fresqueja encara que sigui a l'estiu. 

No duu temporals, però entorpeix la maniobra de les veles i obliga a navegar a la borina i a vegades de volta a volta. ¿Per què aquest nom de car defora? Ningú no ens ho sap explicar. El car o cart és la peça que en les veles llatines adapta l'antena amb la proa de la barca. Com ja és prou sabut, la vela de barca de pesca és sostinguda per l'arbre i ve lligada amb l'antena; l'antena té dues peces, la més alta és la de la pena, o millor dit penna, o sia la de l'extrem que resta al capdamunt; la part o fusta més baixa de l'antena és la del car o cart. ¿Tal volta car defora voldria dir treure el car de la proa, baixar vela I navegar a rem? Esperem que algun entès ens ho esclareixi. 

MARINADA.— Es un vent de les darreries del segon quadrant i començos del tercer, amb un bon marge a una banda i a altra. El nom és més de terra que no pas mariner; terra endins també es diu marinada al car defora. Aquest vent és produït pel desplaçament d'aire provinent de l'escalfament de la terra en contrast amb la temperatura de la mar o sia un vent convectiu. Ací no acostuma a passar més enllà del Collsacreu i del Montnegre, sobretot a l'hivern, en dies assolellats. A la primavera i tardor arriba quelcom més enllà i té la seva principal manifestació a l'estiu, on l'hem sentit fins i tot a les faldes del Montseny. Algú el fa arribar encara més endins. És un vent diürn. 

Quan fa molta de calor, la gent del camp reben agradosament la marinada, i diuen Vent de marinada bona diada; però no se'n fien massa, car també altres aforismes de terra endins ens diuen Marinada verinada... Marinada al mati trons a la tarda... No et fiïs de marinada ni de boirada... Vent marí sobre gelada, pluja o nevada. 

TERRAL.— És vent del Nord-Nord-Est, o sia situat entre la Tramuntana i el Mestral, amb un bon marge. És vent nocturn i es deu al desplaçament d'aire provocat pel canvi de temperatura: de nit, la terra es refreda més aviat que la mar que ha absorbit la calor solar durant tota la jornada, produint-se per raó oposada, per tant, a la marinada.

Ací ens baixa a l'istiu per la Riera; alguna vegada que els focs artificials de Sant Zenon s'han volgut muntar riera amunt, el terral ha arrossegat cap avall la fumera i la fortor de la pólvora. Per això sempre resulta millor fer el castell de focs artificials d'esquena a la mar. 

En temps de la navegació a vela, aquest vent s'aprofitava per a la sortida de les naus mar endins. És un vent pacífic i considerat, encara que alguna vegada hagi perdut la seva bonhomia, del que n'és trist record la tempesta de l'any 1922, que ompli de dol a nombroses famílies de pescadors de Caldes d'Estrach, Sant Pol i Mataró. 

Terra endins, diuen que el terral asseca. Sobre això hi ha un aforisme que hem retret en parlar del Mestral. 

I ací donem per finida l'explicació popular dels vents, ventets i ventassos. Qui més hi sàpigui que més hi digui, i ens complauria molt de rebre crítiques, aclaracions i fins i tot rectificacions a tot el que hem dit. Ens convé molt de saber-ho bé i això tal volta ens pugui servir perquè els entesos ens facin sabedors del que ignorem o bé tenim mal entès. Us confesso que moltes vegades sentim el vent però no sabem el torrent.

I per acabar, com a resum de tot, direm aquell aforisme tan popular a les terres de parla catalana i a les Illes:. 

"Llevant, xaloc i migjorn,

Llebeig, ponent i mestral,

tramuntana i gregal.

Vet aquí els vuit vents del món".

Article de Josep Maria Pons i Guri publicat a Arenys Vida Parroquial, número 278 (desembre de 1969).