Jo, que no crec en el poble

Gran sorpresa de la invitació que he rebut, de part de la Candidatura d’Unitat Popular, perquè participi a la seva assemblea d’avui. Jo, que no crec en el poble ni sóc assembleari. Cultura, patrimoni, lleure. Em sembla que hi aniré i, quan em toqui, explicaré que sóc individualista i que em sembla que el poble no sap res. El poble és un conglomerat i no és ningú. L’individu, sí, l’esperança és de l’individu. La cultura dita popular tendeix sempre a deixar-me un regust de boca amarg. No pot ser que siguin considerats cultura, o lleure si vols, coses com els correbars i la curses públiques de cambrers, per esmentar tan sols dos exemples dels més afrosos. Em sembla grotesc tot això. I des de la mateixa Primària, cal capgirar tot el sistema educatiu, començant per esbandir el tuteig de les aules i acabant d’una vegada amb l’igualitarisme, sempre fals i acomodatici. Que es potenciï l’individu, i la seva història, i que el silenci regni a les biblioteques. Hi ha, a més, la jerarquia i no són iguals professors i alumnes, és impossible. Diré, també, que estic cansat de tants gossos al carrer i a les terrasses, moltes vegades no s’hi pot ni tenir conversa perquè, clar, els gossos borden i els has de respectar, només faltaria. En fi, recordaré les potències de l’ànima racional humana que ens ensenyà Ramon Llull, la memòria, la intel·ligència i la voluntat que ens distingeixen dels animals. El patrimoni, els museus de la vila, la ruta Espriu, el port, tot això hi és i són coses que, com deu passar arreu, qui les visita no són pas precisament els vilatans ni els patricis de Sinera. De patricis, per cert, em sembla que ja no n’hi ha. Nit i dia agermanats. Els extrems es toquen. Pas mal.