Ferotges i adolorits
Enviat per @miquelcolomert el
Bàrbars, entre els grecs i els romans, eren els estrangers. També segurament els estranys. Els estranys de la tarda de l'altre dia. Aquest estat intermedi entre el salvatgisme i la civilització. Tot se’ls va entendre, tot. També les mentides que ara em fan recordar aquella sentència que no és pas meva i que deia, ¿saps per què et dic mentider? Doncs perquè dius mentides, mentider. Perquè els bàrbars ho són també pels seus usos, per la seva manera de fer, i no pas tan sols a causa de la seva sang. Qualsevol pot civilitzar-se. Només ho ha de voler. És una qüestió d’educació. També d’educació de les formes. Al llarg d’uns quants minuts, breus però suficients, vaig poder ser testimoni del fet que per a alguns, malauradament, això que en diem felicitat consisteix tan sols a ser tontos i tenir una “bona” feina, una “bona” col·locació. I, naturalment, que no els la prengui ningú, ai de qui tan sols ho gosi. Ho explica molt bé Sloterdijk a la seva Crítica de la Raó Cínica. Els bàrbars sempre són els altres, ja ho sabem. Sinó que aquests bàrbars que dic, ferotges i adolorits i mal aconsellats, han estat els vençuts, sobretot si tenim en compte que qui posa les etiquetes són sempre els vencedors. ¿On són els nostres bàrbars, dius? Doncs no gens lluny, noi. De fet, aquí mateix. Podríem dir, fins i tot, que junts per a ells mateixos i per a allò que consideren les butaques llurs. Jo no hi tinc res a perdre. Aquesta vila, en canvi, no ho sé pas.
