I ara què
Enviat per @miquelcolomert el
Complir els deures, primer de tot. Això de Síria, de Líbia i la Mediterrània és un desastre total i una tragèdia de les més grosses. I també una gran vergonya. Fem com si no anés amb nosaltres i ens equivoquem. Advoquem la nostra mar i mai no tenim en compte les dues ribes de què consta. No és tan sols la UE, o Brussel·les, o Itàlia, o la mateixa Líbia ingovernable. És la deixadesa i potser també la manca de respecte. No podem segurament acceptar i admetre tota l’allau de desnonats i desesperançats i amenaçats a casa seva mateix, una casa que ja no és casa. Però som mediterranis, diem, i quan ho sento sempre em fa l’efecte que és tan sols per justificar la manca de puntualitat que ens caracteritza. I ara què! Fem com si no anés amb nosaltres, com si no hi tingués res a veure. Descuits, deixadesa, vides humanes que no considerem prou nostres ni prou transcendents. ¿És de veritat que sortim de la crisi famosa? ¿En què consisteix això que anomenen èxit? La petita parcel·la de cadascú i para de comptar. Humans tanmateix, diem. Com aquest altre humà de 13 anys, segon d’ESO, que arriba tard a l’institut armat de ballesta i ganivet i dispara i fereix companys seus i mata (de fet, assassina) un professor. Destirotats (que no és al diccionari, però sí que hi és destarotats). Menors d’edat que no poden ser detinguts, tan sols retinguts. Desballestats. Potser que ja seria hora de dir prou de tanta tonteria i de tant de consentiment. Perquè, i ara què! ¿Hi trobarem també pal·liatius?
I l'endemà, que és avui mateix. Doncs sí, ja es veia venir. Hi ha hagut pal·liatius, hi ha pal·liatius. Psicològics i psiquiàtrics, només faltaria. Malaltia mental, brot psicòtic. El noi, el nen, ara en mans de la família. No sona bé ni té bona premsa, però educar és reprimir, reprimir és també estimar. Saber dir que no quan convé dir que no. Fa massa temps que no diem que no a gairebé res. No estimes més tan sols perquè no tinguis mai un no, això no es fa i no ho faràs. I el professor mort presentat com si fos anònim. Sentit a la tele que el professor era un home (sic) que feia de substitut i ensenyava Geografia i Història, això que ara se’n diu Ciències Socials, sisplau. Un home sense nom i sense mèrits, no és cap mèrit ser professor. Quina merda. Nens malcriats i convertits en tirans pels seus mateixos progenitors, l’autèntic brot psicòtic del consentiment. Heus-ho aquí. A migdia, 5 minuts de silenci. Just acabat de saber nom i cognoms: professor Abel Martínez Oliva (QEPD).
