Presentació de Beta Pi, en Paral·lel
Enviat per @miquelcolomert el
Doncs mira, Pere, el que vaig dir divendres 16 d'octubre a la presentació del llibre de Rafel Mollar, Beta Pi, en Paral·lel (Ed. 3i4), va ser aproximadament que, el dia que ell em proposà que fos jo que l’hi presentés, vaig contestar-li de seguida que sí, que era tot un gust, un plaer i un honor. La sala de la Biblioteca no era plena del tot, però déu n’hi do l’assistència que hi hagué. En Rafel Mollar, el professor Mollar, el vaig conèixer el setembre del 2009 a l’INS Els Tres Turons on ell feia ja 21 anys que exercia l’ofici d’ensenyar i on jo vaig ser destinat després de més de 30 cursos a Sant Just Desvern. I he de dir que enveja sana envers ell fou el que vaig sentir ja al cap de poques setmanes. Professor de Física i, de fet, de tota l’àrea de Ciències -ja sabem fins a quin punt s’han anat perdent les especialitzacions concretes i ara representa que tothom ha de servir per a tot o gairebé-, coordinador de Batxillerat i amant, a més, de les Lletres, o del que avui se’n diu Humanitats (que, per cert, ja he dit moltes vegades que em sembla una denominació del tot equivocada, aquesta d’Humanitats, per referir-nos tan sols al camp de les Lletres, com si les Matemàtiques, la Física, la Química, les anomenades Ciències Naturals -Biologia, Geologia, Zoologia, Anatomia…- no ho fossin també, d’Humanitats, i no servissin igualment per explicar-nos com a éssers humans si més no fins allà on ens és possible d’explicar-nos). Esclar que el que ens distingeix és la paraula, el llenguatge articulat, i encara més, si pot ser, la paraula ben dita i ben expressada. Bé, deia que enveja sana i admiració envers el professor Mollar, molt més complet que no pas jo que, per exemple, no sé ni un borrall de Ciències. I el cas és que aquesta admiració envers ell augmentà més endavant encara en veure i comprovar l’estil i la subtilesa del model de llengua que fa servir en aquest llibre que divendres vam presentar a la Biblioteca P. Fidel Fita, moltes gràcies de l’acollida.
Beta Pi, en Paral·lel és un llibre amable, distès i també oníric, vaig gosar dir. Podria haver estat perfectament somniat. Fins i tot totes i cadascuna de la paraules i frases que hi fa aparèixer el professor. Al cap i a la fi, quan llegim novel·les i relats, no és tant l’argument allò que més acaba interessant-nos. L’argument, al final, l’oblides. El que queda dels llibres, en canvi, són certes frases, certs mots, certs girs i entonacions. És a dir, allò que no saps ben bé com definir, però que és el que de sobte et fa posar la pell de gallina i et fa alçar de la cadira o de la butaca. I Beta Pi, en Paral·lel té un poc tot això. T’inventes un personatge, d’acord. Hi penses i hi penses i te l’imagines en situacions diverses i en llocs també diversos, fins i tot a l’interior de tu mateix. És el que li passa una mica a l’Andreu. Li passa fins que finalment l’ésser imaginat li fa saber, a través d'e-mails, què en pensa, per sorpresa i de manera anticipada. Atractiu joc de llengua i de ciència exacta, Andreu i Beta Pi (ambivalència de nom i cognom, segona lletra de l’alfabet grec i aquest cognom de nombre indefinit, tan indefinit que no s’acaba mai, i les línies paral·leles que mai no es troben). I ja sé, Pere, que dit així pot semblar tot molt complex i enrevessat. Es tracta, però, d’una complexitat tan amable i de vegades fins i tot tan riallera que l’estona, llegint-la, et passa sense ni tan sols adonar-te’n.
Perquè hi ha quotidianitat també, moltes dosis de quotidianitat. Un exemple tan sols: (Però calla, que sento el timbre, Pere. Me n’he d’anar ara. Ho acabo demà. Perdona.)
Ja està. Fet. Continuo. Exemple de quotidianitat, deia: “Els abrics de les senyores, acabats de rescatar de l’armari, deixen anar, encara, aquella ferum de naftalina mentre passegen els migdies de diumenge, amunt i avall de la riera, entre la munió de vilatans que han sortit també a estirar un poc les cames”. Quotidianitat de científic, però també d’humanista i de lector empedreït (referències a Espriu -només faltaria- i al Camí de Sirga, fantàstic, de Jesús Moncada, i aquella Mequinença desapareguda, i a molts d’altres encara), i d’esportista de pro. Vaig dir també que tothom n’estigués segur: en moltes pàgines d’aquest llibre hi ha aquell bri de saviesa que dota d’un cert sentit l’existència. Llegir, i escriure, segons Cervantes (o Servent), consisteix en la recerca d’aquelles frases i d’aquells mots capaços de donar sentit a l’existència. I a Beta Pi, en Paral·lel, n’hi trobaràs un munt. Pràcticament com l’ornament d’una casa, que són sempre els amics que la freqüenten. I tot plegat perquè no es tracta tant de comprar llibres, o de vendre’n. L’important és llegir-los. La festa veritable és la lectura. No tant el comerç. I pensant en Beta Pi… em va venir al cap aquella cita de Truman Capote que deia que per a ell el plaer més gros de l’escriptura no era tant el tema de què es tractés sinó la música de les paraules, la música que fan les paraules. O aquesta altra de Borges: n’hi ha que no es poden imaginar un món sense ocells; n’hi ha que no es poden imaginar un món sense aigua; pel que fa a mi, sóc incapaç d’imaginar-me un món sense llibres. I, encara, aquella altra de Marcel Proust en algun punt del volum 7 de la Recerca…, El Temps Recuperat: la veritable vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida, per tant, realment viscuda és a la literatura; aquesta vida que en cert sentit habita cada instant en tots els homes tant com en els artistes; el que passa, però, és que i ha omes que no la veuen (la vida) senzillament perquè no intenten aclarir-la. Senzillament perquè no llegeixen.
En fi, Pere, que no sé si me’n surto. Quan parles pots improvisar més que quan escrius. Sé que divendres vaig acabar fent referència a la infantesa de la qual tots provenim. I em va semblar oportú llegir en veu alta dues pàgines de l’inici del capítol 9 del llibre. Una infantesa, aquella, que se m’apareix com a molt diferent de la que deu viure la quitxalla d’ara mateix. T’hi remeto, doncs. Segurament tu també t’hi deuràs veure reflectit. La nostra vida és als llibres, Pere. I el professor Mollar, digui el que digui, en aquest capítol que dic, i també en d’altres, mostra una porció de la infantesa que ell mateix degué viure a Betxí. Igual que aquella vegada que, lesionat de tant de córrer, es va haver de passar immòbil una temporada al llit. Exactament la frase amb què comença el seu llibre: ¿Saps què és el que trobo més enutjós de la meva postració? No poder llegir. Enhorabona, professor! I a tu, Pere, no cal que et digui que quan vulguis i et vagi bé podem parlar-ne. Només faltaria.
