El nostre port de cada dia

De fa dies que baixo al port a passejar. Ho faig per moltes raons, fins i tot per prescripció mèdica. Sembla que haig de caminar i per tant cremar. Jo, que sóc un nòmada sedentari, i que això d'anar a peu no sembla que estigui fet per mi. Malgrat tot, aquesta anada diària al port arenyenc veig que em va bé per la meva salut i per la meva conducta. 

Ahir vaig fer un seguiment a un corb marí que semblava acompanyar la meva caminada, era com un guia particular que feia un vol ras davant meu fent-me una demostració; primer de bellesa i elegància i després d'agilitat i eficàcia.  D'una cabussada va extreure un peixàs que enlluernava vist a contrallum. Se'l va engolir amb tres cops de coll de manera molt pedagògica. 

Avui he parlat una bona estona amb en Tano, qui dia sí, dia també, cus les arts amb professionalitat indiscutible. Que fa bé la seva feina, n'estic segur però el que més em conmou d'aquest pescador de terra ferma és el seu parlar.  Utilitza un català sublim, i ho fa de manera natural, sense pedentaria, ni donar-se cap importància. Té tot el diccionari mariner incrustat al seu cervell. Ell garla i garla sense treure l'ull de la xarxa, sense deixar de sargir ni remendar. 

Un xic més enllà ensopego amb un grup de l'alumnes xics que reben les primeres explicacions de les diferents maneres d'extreure el peix del mar -si es que encara en queda. Ara es paren als caducs o poperes, ara als petxinaires, no gaire llunys reben la lliço del palangre i al final l'arrossegament, aquesta manera tant bèstia de pescar que malmet el fons marí de mala manera. 

Continuo caminant i ara em paro un moment allà a les escales -em sembla que en diuen Porta de la Pau o Escala reial- i la faig petar un instant, mentre l'Hug Pujol fa pujar a tota una patuleia de nens molt ben equipats amb armilles que suren. L'aigua del port avui és una autèntica bassa d'oli. Pressumiblement aquestes armilles faran més nosa que servei però entenc que siguin d'obligat ús. Al costat mateix, el Sant Pau, aquella barcassa -antic sardinal- que navega amb vela llatina de manera solemnial i silenciosa. No gens lluny els llaguts, aquests a rem i esportius, que a les ordres d'un timoner tiren milles a base de bé.

Vaixells esportius amarrats a la palanca els dies de cada dia i en època tardoral no actumen a sortir. M'encaten quans el dia es ventós els soroll constant i persistent els obenc d'acer topant uns amb altres. Faig cap al Club Nàutic però m'encallo a l'edifici singular del Calvari i estudio la munió de nius d'oreneta incrustats a les cornises més enfilades. 

Vaig via fins al Mar Esport i les drassanes, aquella Segona platja de quan jo era menut. Flairejo les aromes que surten de la cuina d'en València. No hi ha dubte, gambes i escamarlans a la planxa. I salto definitivament a la platja que avui en diuen del Cavaió i que jo sempre havia conegut com Tercera. Allà em deturo a la Plaça de Sinera que en Lluís Danes ha muntat per rodar-hi la seva Laia particular. Aquests dies a Arenys hi ha rebombori fílmic i tothom parla d'aquesta novel·la de Salvador Espriu que l'equip d'en Danés està transformant en imatges. Fins i tot jo hi tinc un paper. I faig d'enterramorts i us confeso que m'il·lusiona. 

Res mes, això de baixar a el Port, sobretot en un dia feiner, dona molt de si. Us ho recomano amb tots els ets i no pas pocs uts. I d'aquest consell que ara us dono no cal que ni me'n doneu gràcies.