Sí, se puede!
Enviat per @miquelcolomert el
Trencaclosques, o trencanous. Sensació que aquest país ja no tingui res a dir-nos. I no ho sé, però potser és que tampoc nosaltres ja no tenim gairebé res a dir-li. Sense paraules. Nosaltres i l’arquitectura d’aquestes ciutats, nosaltres i les esglésies, places i edificis diversos, també els llibres i les biblioteques. I la llengua. I aquest Sí, se puede! Només faltaria. ¿Quin diàleg hi ha sinó gairebé imposició? M’agradaria una vida en general més assossegada i un poc més d’idolatria envers els plaers que són de debò i, esclar, al silenci. I mentrestant aguantar, esperar que se me’n vagi el mal gust de boca que em deixà la nit d’ahir. Glopejo Cariax. No tinc ganes de refusar la vida tal com m’ha estat donada i no sé si, hores d’ara, sóc al lloc més adequat per acceptar-la. Referèndum vinculant de l’amuntegament i del desordre. Desmemòria. Cap glòria ni cap honor. Rodolar escales avall d’aquesta comèdia amb tants de comediants del grotesc. Em sento l’imbècil d’aquesta comèdia. Vull dir que, com més va, menys demòcrata em considero. I penso que per alguna raó Flaiano va deixar dit que entendre el que és la Xina és no tan sols impossible sinó sobretot inútil.
