FotoDenúncia: cacera, caçadors i altres espècies

Mai no he entès perquè el sistema o l'administració permet autoritzar practicar «l'esport» de la cacera.

I la meva consciència no ho encaixa per dos motius. El primer seria per la simple qüestió de matar per diversió, esport o com se li vulgui anomenar. Per a mi no deixa de ser l'acte de segar una vida gratuïtament. Una altra cosa diferent constituiria fer una batuda puntual basada en un estudi/valoració que ho aconsellés científicament per equilibrar determinada superpoblació que previsiblement pogués provocar alteracions en l'ecosistema o perjudici greu sobre la població humana. Però si no és per alguna causa impregnada d'un elevat pes de justificació, no trobo cap altre argument.

En segon lloc, perquè em pregunto ¿com és possible que un ens local, comarcal, provincial o de l'alçada de la pròpia Comunitat Autònoma autoritzi la cacera sobre una zona on pràcticament no hi ha res de res? ¿No seria més lògic deixar que la fauna es regenerés a nivells de mínims?

En aquest sentit suposo que mantinc certa inclinació nostàlgica. M'agrada molt el bosc. A diari hi faig caminades perquè forma part de la nostra rutina esportiva (la nostra gossa m'acompanya) i, a més a més, em relaxa el seu silenci, les descriptibles olors de pi, molsa... i els vistosos colors que, segons l'estació de l'any, proporciona escenaris visuals cromo-terapèutics diferents. Durant aquestes sortides trobo a faltar que els ocells trenquin el silenci amb la seva xerrameca, o ésser sorprès per la presència d'un esquirol saltant d'un arbre a un altre, o la presència inesperada d'un conill mirant-me encuriosit.

Però això últim em temo que és pràcticament impossible que retorni, perquè és inexistent, i no puc evitar considerar que tot plegat és així perquè la cacera, autoritzada, contribueix en un percentatge molt alt de responsabilitat en què es mantinguin els nivells d'extinció actuals.

Sostinc certa inclinació a què els caçadors tenen certa necessitat de fer algun tret, encara que sigui molt de tant en tant, i si no hi ha cap potencial víctima a l'abast molt en temo que algú (només algun d'ells) se li passa pel cap alguna bretolada que injecti satisfacció al desig de prémer el gallet.

Un exemple d'això mateix ho he vist recentment. Fa setmanes que pujo per la banda de Can Sagrera en direcció al Remei. En arribar a mig camí el propietari d'una finca no fa gaire temps va col·locar un rètol de «Prohibido el paso – finca particular». Doncs bé, fa pocs dies que el rètol presenta l'estat que podeu observar en les fotografies que adjunto a aquest text. Com podreu comprovar, aquests individus «caçadors», no sé si afectats per l'avorriment de no veure cap víctima o per algun altre motiu que escapa a la meva raó, va o van decidir satisfer aquest desig que abans explicava emprant el rètol com a objectiu del seu punt de mira, tal i com s'evidencia d'aquestes fotografies que, sens dubte, revelen la recepció de fins a tres trets d'escopeta de cartutxos amb perdigons.

Em vaig quedar observant el rètol durant uns cinc minuts, i em venien força preguntes al cap i no poques incerteses. Perquè, si algú no té cap prejudici a l'hora de respectar el seu entorn i és capaç d'arribar a disparar contra un element privat, ¿l'impedirà fer el mateix contra altra element natural o artificial? ¿Creieu que un individu sense escrúpols aturaria les seves xacres accions si se li creua un animal que no forma part dels autoritzats del vedat? No perdem de vista que l'autor o autors bergant/s han dut a terme la seva malifeta en un entorn de risc, com és a peu d'un camí, i això ja és un indicador clar de la potencial irresponsabilitat que podem tenir a prop.

Algun cop he vist un aligot que fa la seva vida, donant voltes pel cel, i m'esgarrifa pensar que algú se'l podria carregar simplement per la satisfacció mal entesa d'apuntar, prémer el gallet i veure com triomfa la seva decisió sobre un animal del qual potser tenim només una parella; perquè si és prou inconscient per projectar els seus perdigons sobre un element que no forma part de la cacera, menys ho serà per a dirigir-los sobre un animal majestuós per molt que estigui protegit, ja que això mai no serà un obstacle per procurar el seu trofeu.

No puc evitar pensar malament, i crec, amb no poca lamentació, que hi ha persones que no estan capacitades per dur un arma de foc, per bé que entenc, com deia al començament, que si fos per mi ningú disposaria de permís mentre es mantinguessin nivells baixos de fauna.