"El poble que sap enaltir la seva llengua i tradició, és un gran poble"

Responent a la proposta d’en Ramon Verdaguer. «“Vint anys no són res”, cantava Carlos Gardel en la pel·lícula "El día que me quieras". Però la lletra de "Volver" feia palès el pas del temps. Era el 1935. En els vint anys que s’escolen entre la proclamació de la Segona República espanyola i els darrers temps de les cartilles de racionament, es va haver de fer front a les contradiccions d’un sistema de govern i règim polític, a una guerra civil i a l’inici d’una llarga postguerra impregnada de repressió i de mancances. En aquella conjuntura, un fet petit i local il·lustra l’itinerari absurd dels totalitarismes.»

Amb aquestes frases donava inici, vuit anys enrere, al text que vaig elaborar per la “Guia de recursos de les Biblioteques Municipals del Maresme”, que arreglava un context introductori per parlar de les màximes de civilitat que podem llegir en diferents indrets de la vila.

A darreries de 1921, uns petits plafons de rajoles es van anar col·locant en llocs ben visibles i transitats de la vila. Cadascun d’aquests plafons contenia una màxima de civilitat. La premsa del moment se’n feia ressò amb posicions divergents: des dels que ho torbaven un encert pel seu contingut, pensant sobretot amb els infants com a futurs ciutadans, als que simplement hi veien un malbaratament de recursos públics. Òbviament, ambdues posicions responien, també, a posicionaments polítics oposats.

No obstant els comentaris, els plafons es devien a la iniciativa i obsequi d’un propietari arenyenc, el Sr. Eduard Puig i Valls. I, tot i les bones intencions, la seva finalitat cívica va caure en desgracia ben aviat, no pas pel contingut social i moral dels missatges, sinó per l’ús de la llengua. 

El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un Cop d'Estat amb el que s'iniciava una dictadura que s'allargà fins el 1930. El 25 de setembre, una circular del Governador civil de Barcelona es fixava en els cartells, rètols, anuncis i altres indicacions de la via pública escrites en català les quals, des d’aleshores, haurien d’anar acompanyades del text en castellà. El consistori arenyenc no va saber interpretar si aquells missatges cívics entraven en alguna de les categories esmentades. Aleshores, el 6 d’octubre de 1923, amb la finalitat d’eludir responsabilitats davant la impossibilitat de posar les mateixes màximes en castellà dins del termini que assenyalava la circular, acordaren emblanquinar-les, preventivament, i consultar a la superioritat. El recurs presentat per la família Puig i Valls, no va tenir cap recorregut.

El govern local del temps de la “dictablanda” del general Berenguer, retornà als plafons la seva dignitat. I nou anys més tard, acabada la Guerra Civil, la Comissió Gestora Municipal en va manar la destrucció.

El maig de 1980, un donant anònim va oferir uns nous plafons, amb els mateixos missatges, perquè fossin restituïts a la via pública.
 

A la fotografia que adjuntem, d'en Joaquim Castells, el Centre Regionalista, al Rial de sa Clavella, poc abans de la seva reobertura el març de 1930; la ceràmica, ja és neta: "El poble que sap enaltir la seva llengua i tradició, és un gran poble".