La revolta, permanent, sempre e comunque

Un 11 de maig per no oblidar – La revolta, permanent, sempre e comunque

Són les 4 de la matinada a Catalunya i tot just ens comença el nou dia aquí mentre a d’altres bandes del món just enceten la nit de divendres... però això no és una pel•lícula i no puc retornar a hores enrere on es troben un bon grapat de bones amistats amb qui acabo de parlar màgicament a través de l’skype.
Però no em queixo pas de la jornada que sóc a punt de cloure, ans al contrari, agraeixo a la vida i al destí un cop més que m’hagi regalat un dia així... ple d’emocions, sensacions, converses, sorpreses i sobretot, que ho hagi pogut compartir amb la gent que m’envolta i m’envolto.
Tot començava abans d’hora, doncs aquí sí, per art de màgia, les 00:00 del dia 11 s’avançaven a les 22:00 del dia 10 de maig i el país, o si més no a molts racons, l’inici de la campanya electoral per les municipals d’enguany començava amb antelació.
Tanta que quan vaig arribar a l’estació d’Arenys a la meva colla ‘penja-cartells’ només els en quedava un per instal•lar en algun vistós i estratègic emplaçament de la via pública, i és clar, donat que era la meva primera vegada pel que a aquesta mena d’afers polítics respecta, me’n van deixar estrènyer les brides allà on vaig voler.
Afortunadament, a la resta de la colla encara els en quedaven un munt de cartells per ubicar i he de reconèixer que vaig ‘xal.lar’ com si d’una nit de naps i cols es tractés, bé, guardant distàncies, successos i materials, però ens venia en ment el paràmetre anit amb un altre company que també s’hi estrenava.
I malgrat l’hora tardia en que vam fer cap, avui, ja onze de debò, ha estat un dia d’allò més energètic i bulliciós d’activitats, notícies i converses, a la feina, amb la família i amb amistats d’aquí i de fora, però ara tots els detalls no vénen massa al cas.
En canvi sí que hi ve el motiu que ha estat el detonador del meu salt al món dels blogs. En família hem anat a gaudir –malgrat el director no s’atrevia a qualificar-ho amb aquesta paraula, però sap que ha estat així- de ‘La revolta permanent’ que sobre en Lluís Llach, ha dirigit el nostre Lluís Danés, i que han projectat els Solidaris d’Arenys al nostre mític casalet.
Cert és que malgrat haver gaudit també del darrer concert de Llach a Verges a través de la televisió, i d’haver seguit les notícies a l’entorn de l’estrena de la pel•lícula, en desconeixia els fets i la vinculació amb la cançó ‘Campanades a morts’. I he quedat grata i malauradament sorpresa alhora, doncs la pel•lícula és excel•lent, la trajectòria de Llach admirable, la feina d’en Lluís i la seva colla boníssima, però els fets del rerefons, una massacre física i moral.
Una massacre d’aquell 3 de març de 1976, de 2006 i de tants altres moments i llocs de la història i del planeta que de lluny i de prop seguim i vivim en funció d’implicacions i opcions personals... Una massacre en concret que a mi m’ha obert el bagul de les ‘massacres’, ja sigui Àfrica amb Rwanda, Colòmbia o Bòsnia, o Arenys de Mar en nit de naps.
I és que m’esgarrifa la violència, les violències de qualsevol tipus, i malauradament hi seguim convivint a diari i o bé hi girem massa l’esquena o bé és que no sabem ni com afrontar-les... Però això ja seran figues d’un altre apunt...
Així que els Lluïsos m’han deixat ben estupefacta i desperta, amb unes ganes d’entrar en acció per reivindicar, denunciar, treballar i canviar que certament no podien em deixar anar encara a dormir... se m’havia obert el blog-desig i hi venia de cap, però de nou, els cartells i la companyia verda se m’han creuat pel camí abans de tancar la primera jornada de campanya.
I és que sí, diuen que a la tercera va a la vençuda i en mi ha estat així: seran els tercers comicis municipals en els que puc participar i aquest cop he decidit fer el salt cap a la política activa. He triat en verd i en somnis. M’he involucrat en el projecte d’ICV a Arenys encapçalat per l’Oriol Ferran i acompanyat d’un munt de persones que com jo, han sentit la crida que les tantes facetes de Sinera ens està llençant als i les que hi vivim. I hi serem ara i en endavant, però de nou, aquestes són figues d’un munt d’altres apunts i accions...
No obstant, val a dir que el mateix Llach diu en algun moment de ‘La revolta’ som-hi! ... i això ha estat una gota que m’ha fet vessar el got de l’eufòria que he pogut compartir en verd, per skype i ara a través d’aquestes ratlles amb totes i tots els que les llegiu.
I és que m’he dit a mi mateixa que ja era moment d’expressar obertament un munt de coses, i de nou, compartir-les, però sobretot, tal com raja, tal com sóc i tal com em vagin sorgint al llarg dels propers temps...
Així que com que és la primera vegada, estic en matinada de proves i ja he comprovat que la primera imatge que pensava estar penjant en un espai personal us l’he enviat a l’espai compartit, però afortunadament ja és un bon error. I ara confio que tot aquest text hi cabrà, doncs tampoc conec les mesures... ho provarem i sortirem de dubtes.

I per felicitar en Lluís d’Arenys, i de nou per compartir, una frase i una cançó en les que em sento plenament identificada

Per sempre, fins sempre i que tingueu els millors somn-his,
fins aviat,
georgina*

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.

Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

LLUÍS LLACH