El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.

Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?

Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!

La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.

Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.