Ella sempre feinejava pels armaris del Seràfics, perquè era la persona que sabia on era el vestuari del teatre [1] i de l'esbart [2]. Per a la Magda no hi havia secrets, ni descosit per cosir.

La primera, i diria que última vegada, que jo m'he 'guarnit' amb un vestit d'època va ser amb l'assessorament i bon mestratge de la Magda (amb les rialles de l'Ernest de fons). He de dir que em va deixar com una senyora i que aquell dia va passar a la història familiar.

Les situacions típiques d'una estrena eren futeses a les seves mans. La Magda arribava amb una agulla (enfilada) a la boca, un coixí amb agulles de cap al canell i teixia l'estrip o el que fes falta: 'Això des de baix (pati de butaques) es veu'.

Tot plegat queda lluny perquè jo ja no faig teatre i perquè la Magda ens va deixar dilluns passat.
La Magda ha marxat amb un inventari mental de tot el vestuari que circulava pels armaris del teatre (fins i tot la roba deixada i mai retornada). Sabia què s'havia utilitzat a cada obra, quan es van canviar els vestits de l'esbart (i qui els va confeccionar), com es podia transformar aquella peça, etc.

Tot un luxe haver-la vist en acció i tot un plaer haver-la conegut!

Baixo i tanco aquest teló