Vaig anar a la presentació de l'exposició sobre l'obra de Joan Subirats [1].
Fa temps que vaig decidir no participar tant en els actes culturals que s'organitzen a Arenys; ahir, però, vaig fer una excepció per sort i fortuna meva.

Vaig descobrir un personatge amb qui havia compartit carrers, entorn, poble... i sense saber-ho. Una persona que va deixar teles amb pintures, missatges, reclams, sentiments, opinions...Un home que va morir massa jove menjat per la SIDA, cruspit pel desconeixement dels qui l'envoltaven, abrigat pels que sempre van quedar-se a prop.

I jo que últimament m'ho miro tot des d'una distància, que em sento fora de lloc en actes públics que abans eren com a casa, que m'he tornat més que selectiva amb les amistats, penso que ell no tenia por, que no han tingut por al recordar-lo, que jo no en tinc de por.

No puc evitar preguntar-me perquè tothom acaba marxant, escapant d'Arenys. Què ens fan (o no ens fan els de casa) que tothom s'amaga i ja no hi torna? Per què han de passar 11 anys per reconèixer la vàlua d'una persona?...

Entro a casa, pensant que no tinc por, però he marxat abans que l'acte acabés, repassant mentalment (com sempre) tots els que m'aprecio i agraint a no sé qui que estiguin com sempre. La resta, els que avui em miren però ahir em van girar la cara, els deixo 'morts de por' passejant les seves maldestres paraules i vivint les seves falses gestes.