Filosofia barata
Shhhhh...Silenci.
A favor de la privacitat: una utopia?
Amb alegria ens exposem a tot el mon, expliquem quí som o voldriem ser, donem com mai tota classe de dades, expliquem gustos personals, quíns son els nostres amics i quína cara fem tot posant la nostra millor foto, estudiadament desenfadada, candorosament feliç.

Fa uns mesos que aixó m'ha deixat de fer gracia doncs ja saben prou de nosaltres. No cal exposar-se mes. Proposo que callem.

He durat set minuts dins el Facebook. Masses preguntes, masses amics que no ho son. Ara mes que mai proposo que no ho posem tan fàcil. Es una sensació subtil, pero tot d'una em va venir la sensació de mal rollo, de vergonya aliena, doncs no volia explicar i, a mes a mes: no volia saber!r. Si ja ho sé: es molt poc modern! No vui deixar tantes pistes, doncs per la xarxa ja en pengen masses, sobre mí, sobre el que pot semblar que soc o voldria ser. Proposo que callem. que parem aquestes màquines xafarderes. Tot corra massa. No pot ser que en un dia tinguis tants amics, que tothom s'ho passi tan be. No ho veig clar. Contaminació luminica, acústica...aixó que passa també es una mena de contaminació. Aquesta amiguitis no pot ser sana!

Tant de blog em sembla un crit desesperat de persones que necessitem expresar el neguit de que ningu ens escolta. Parlem tots a l'hora, inflem la pilota de dades inexactes que es van repetint fins fer-se veritat. La copia esdeve original. Tot aixó es culpa de la velocitat....Ens fa por el silenci i la foscor. No caminem, no llegim, no parlem, no pensem: nomes cliquem, retallem i enganxem...pero aquesta es un altra historia.

Muts i a la gabia

Ara trobo aixó:
http://www.elpais.com/articulo/tecnologia/Sabe/Facebook/demasiado/usuarios/elpepusoc/20081101elpeputec_4/Tes [1]