Una clara - de Patrícia Gabancho a l'avui.cat

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/08/floquet_arena_ciencia_68109.php [3]

Floquet, arena, ciència
D’acord: si tens 4 milions d’aturats i males perspectives, intentes que els titulars escandalosos se’ls emporti l’altre. Però el tema ja cansa. De manera que no parlaré de velòdroms ni de fiscals que es posen al telèfon. M’estimo més recordar el gran Sabater Pi. El vaig tractar poc, sempre orgullós i discret. És cert que l’esment de Floquet l’irritava: “Jo he establert que els ximpanzés tenen cultura, que fabriquen eines i ensenyen els petits a fer-ne”, deia, seriós. Ell va establir, de fet, que som part del mateix. Però em fascina un altre indici d’aquest respecte universal que professava: vivia a la plantació d’aquella Espanya imperial i caduca (sempre ens quedarà Catalunya…) i era l’únic que va aprendre la llengua dels fang, dels nadius, perquè, deia, si els vols entendre has de parlar com ells. Els seus dibuixos de naturalista eren talent propi, però el do de llengües és un tret definitori dels catalans.

Dic això perquè sostinc que hi ha una generació, ja quasi extingida, de catalans que són fills de Jules Verne: així d’exòtiques són les seves vides, escampades pel món, plenes de ciència, de descobertes, d’inquietud, de filosofia. Un luxe per a qualsevol país, i Catalunya n’anava plena. Mireu, ahir mateix feia zàping com tothom i em vaig aturar en aquest esguerro televisiu que es diu Arena Mix. Ensenya, des de les platges espanyoles, un nivell zero de civilització. Ja sé que Espanya no és només això, però també és això. I ja sé que quan mostrin la platja de Barcelona o de Salou hi sortirà el mateix. Però si una cosa és espanyolada genuïna, no pot ser alhora catalanada genuïna: hem de decidir si la grolleria simiesca és universal, i en tenim la part que ens toca, o si és que ens espanyolitzem per baix. Jo crec que ens espanyolitzem per baix. La ignorància és universal, però la nostra s’expressa a la manera espanyola.

Sé que sovint mimo els prejudicis com si fossin plantes. Però, sabeu què us dic, me’n vaig a dinar amb un altre català quasi centenari, el doctor Oriol Domènec, que va viure a Alemanya i va operar a l’Antàrtida, que ha fet avançar la ciència, que ningú no coneix i que també ha tingut una vida a mitges repartida entre el rigor i l’aventura.