Fa més de tres anys que no treballo del que la gent es pensa que treballo. Tot és mentida. Jo no venc fil. Les trucades són fictícies, els clients són inventats i tot plegat és una gran comèdia. Cada matí marxo a les 8 de casa amb l'única esperança de trobar alguna feina per les 8 hores següents. La meva dona i els meus fills no ho saben. Ara si.

Han estat tres anys durs, però me'n vaig sortint com puc. Primer me n'anava cada dia a Lloret de Mar a fer fotos als turistes pel carrer. Em van fer fora al cap d'una setmana perquè em va agafar la dèria de fotografiar només els peus de la gent.
Després vaig fer de rascador. Un milionari gros i simpaticot de Cardedeu em va contractar perquè li resqués l'esquena cada vegada que li venia un atac de picor. Vaig durar més d'un any . Em va fer fora un 11 de setembre, per deixar-li gravades les quatre barres a l'esquena.
Al cap d'un mes i mig aturat, vaig anar a parar a Ràdio Sabadell. Allà em van donar una feina curiosa: quan hi havia un programa concurs i no trucava ningú, jo havia de fer diversos personatges (home sec, dona histèrica, nen poca-vergonya, home poca-vergonya, dona seca, nen histèric, nen sec, home histèric, dona poca-vergonya...) amb la seva veu corresponent, que trucaven per participar al concurs. Era divertit.
Vaig deixar-ho i em va contractar una mare de Palafolls. Si, si, una mare que tenia problemes amb els seus fills i em volia a mi com exemple del que NO s'havia de fer. M'explico: jo havia d'anar pel carrer amb la mare i els nens i si, per exemple, un dels fills se li ocurria travessar sense mirar, la mare li deia: “Saps què et pot passar si travesses el carrer sense mirar? Això!” I aleshores jo havia de travessar al carrer en el moment que passava un cotxe, que se'm fotia a sobre i, amb una mica de sort, només em provocava rascades al cos i mil insults per part del conductor. I sempre acabava amb la frase de la mare: “Ho veus?” Van ser tres mesos estressants.
I del foc a les brases: vaig deixar la mare boja per anar a parar en mans d'un pare capullo. Era un home separat que passava les vacances a Sant Antoni de Calonge amb el seu fill de set anys. Perquè el nen no s'enyorés de sa mare, em va contractar perquè agafés totes les pilotes inflables de Nivea que tiraven les avionetes al mar durant els matins d'estiu. Quin fart de nedar, mare meva! Em passava tot el matí mirant el cel per si queia la puta pilota per donar-li al puto nen mal-criat!
L'última feina que he tingut ha estat més còmoda, però amb una càrrega emocional molt intensa: em va donar feina un empresari de Dosrius perquè li donés la raó tota l'estona. Jo em posava al seu costat i, quan ell deia alguna cosa tipus (“aquesta colla de treballadors, fills de puta!!”) jo havia de dir: “Hi tant, colla cabrons, senyor Armengol. Només disfruten estan de baixa i parant la mà cada mes!!!” I l'home es quedava satisfet.
Ara torno a buscar feina. Coneixeu algú que em pugui contractar?