Pel títol ja em va agradar, però una xicota em va vendre la novel·la molt bé. Vaig tardar poc a perseguir el llibre i començar-lo a llegir.

'La casa de gel' de Joan Pons [1] i editat per Bromera [2] parla de l'home més lleig del món, físicament parlant. La vida en una illa, l'enamorament, cercar el camí, descobrir, una mica de tot ben explicat i amb moments literaris xulos, xulos.

En alguns fragments m'hi he sentit identificada, sobretot amb la sentència i sinceritat que comença el llibre, l'únic que canvia és el nom i el gènere (del masculí al femení).

No apunto res més i aquí deixo el tast:

. 'Fins i tot els llibres més dolents tenen coses en el seu interior que et poden ajudar'

. 'Els canvis són possibles, però són lents i requereixen l'esforç dels titans.'

. 'A vegades el cos recorda coses que han obligat les paraules'

. 'El cor és un pescador solitari'

Si el tast us fa goig i us engresco perquè el llegiu aquí teniu un fòrum de lectura on compartir-lo: Lectura compartida al Què llegeixes? [3]