Sabeu que em va passar l'altre dia? En Pau va fer 6 anys i vam convocar festa gran a la plaça de davant de casa. Taula plegable, galleda plena de gel i cerveses, pastissos de tots colors, entrepans de tonyina, quicos i pipes... Són les cinc de la tarda i de moment no ha vingut ningú. Ja vindran. En Pau té molts amics i nosaltres també. Som simpàtics, guapos i famosos al barri. Som gent que caiem bé, no hi podem fer res. Són dos quarts de sis i a la plaça només hi som els Galceran-Ferran. Em miro al mòbil, però ningú m'ha trucat. Estem nerviosos: en Pau es menja les ungles d'en Martí, en Martí es menja les ungles de l'Elena, l'Elena es menja les ungles d'en Pau i jo em menjo el coco: per què no ve ningú?

Són les sis i estem igual. En Martí s'omple la boca de quicos mentre en Pau s'asseu sol i trist al banc amb les mans al cap (vegeu foto de dalt) i l'Elena i jo comencem a discutir: que si no era el millor dia, que si la fórmula festa a l'aire lliure ja està esgotada, que si hauríem d'haver enviat invitacions... Dos quarts de set. Ningú. En Pau (plorant a llàgrima viva) em pregunta el per què i jo no sé què dir.

Em menjo l'orgull i agafo el mòbil per trucar als que em pensava que eren els nostres amics i preguntar-los el per què d'aquest càstig tan dur per un nen i una família com la nostra. Tot són excuses molt estranyes per ser nens de 6 anys: l'Andreu no ha vingut perquè s'ha anat a depilar les cames; l'Abebe s'ha quedat a casa jugant al pòquer amb en Pol; en Pau Garolera ha anat a un concert de Mishima; l'Omar tenia ioga; en Xavi i l'Àlex (són bessons) estan pintant el passadís de casa els 'tiets'; l'Uma ha anat a comprar-se una Blackberry; la Maria i l'Hugo han anat a donar suport a en Sandro Rossell, en Max i en Marc han anat a jugar a pàdel contra la parella Xesca/Carla...

Són gairebé les vuit del vespre i la cosa pinta molt malament. L'Elena i jo comencem a recollir amb la mirada perduda i la il·lusió per terra. En Pau s'ha ofegat de tan que ha plorat, mentre que en Martí té un ganivet a la mà apunt per tallar-se les venes. Però és en aquell moment quan es produeix el fet que ha marcat i marcarà un abans i un després de la vida de la família Galceran-Ferran. Sentim un soroll estrepitós: un helicòpter grandiós i de color verd (el color preferit d'en Pau) aterra a la plaça, just davant nostre: el condueix la senyora Mercè i al darrera hi van tots els amics d'en Pau, tots, no n'hi falta cap. La màquina s'atura i comença a sonar la gran versió que han fet els Manel de la cançó “No t'enyoro” d'Els Pets (http://www.myspace.com/gatmanel [1]). És un helicòpter de tres-centes places plenes de nens i nenes que riuen, globus de colors, contes de can Robafaves, Legos, pilotes de futbol i clicks de Famobil. La festa ja pot començar!!!!!!!!!!

(Pauet, moltes felicitats)