M'he aixecat xop, de dalt a baix. Certament feia molts, moltíssims anys que no em passava. M'he pixat espectacularment i no entenc el perquè. Una dutxa i els llençols a la rentadora i després m'he assegut davant un cafè i he rebobinat la nit sencera. Ha estat, en aquell moment, que he entès el perquè d'aquesta pixarada solemnial.

He somniat que tenia pocs anys i avui iniciava el curs escolar. Em trobava nerviós, inquiet, notava la recança de deixar els de casa i em sentia neguitós de retrobar-me amb els amics. El protagonista del meu somni era aquell personatge hitlerià, el senyor Fernandez, el que els dissabtes i diumenges venia ametlles d'Arenys dalt del tren i els dies feiners els dedicava a martiritzar a cops de regla als vailets indefensos del poble. En Fernandez, persona non grata i de record tristíssim, d'aquella Espanya gris, pobre i nacionalcristiana, va ser el destructor oficial de la meva infantesa -i segurament de la de molts altres- Però vaja, una vegada guardats tots aquests records al calaix de la memòria i tornat a la realitat de cada dia, m'he vist altra vegada tal com soc: geperut, amb els peus plans, amb el pit enfonsat, operat de la fimosis, i amb aquest bigoti que m'acompanya d'ençà dels meus adolescents disset anys.

He sortit valent al carrer, he passat pel davant del col·legi Cassà, els antics Hermanus, els he dedicat una botifarra d'aquí t'espero, he vist la televisió, el programa del mestre Cuní, i m'ha semblat que tota la canalla del meu país iniciaven el curs, anaven a escola contents com unes pasqües.

Em satisfà, constato que el temps no ha passat en va i, doncs, ha arreglat un munt de coses. Pujo a casa, trec els llençols secs de la rentadora, em faig el llit. Avui, però, em posaré l'hule. No fos cas que...