En el bloc de pisos de casa la gent no tanca les portes del pis en entrar-hi o sortir-ne, les rebot. El cop de porta es tant gran que els quadres del passadís tremolen, i si és l’hora de la migdiada et despertes sobtadament creient que alguna cosa al bloc s’ha ensorrat i el mal de cap t’acompanya tota la tarda.
Creient-nos que això no era normal, i per no anar casa per casa a parlar amb cadascun dels veïns, vàrem demanar a l’administració de finques que poses una nota demanant al veïns que tanquessin les portes de casa seva amb una mica més de cura (val a dir que l’escrit era molt correcte). Molts dels veïns, però, es van sentir ofesos per l’escrit i l’arrencaren diverses vegades (algú acaba de sortir de casa, ho sé pel cop de porta que acabo de sentir).
La nota, com veieu, no ha fet cap efecte, els cops de porta segueixen fent tremolar les parets del bloc i desvetllant-nos durant la migdiada.
Després de rumiar i rumiar que podíem fer-hi, vam arribat a una sola conclusió: rebotre la porta quan surts de casa és el que s’ha de fer si volem tornar ser admesos com a membres de la comunitat. Esperem estar a l’alçada i que puguem tirar a terra algun quadre d’algun veí.
L’acceptació de les coses que no són normals per un, però si que ho són pels altres no sempre és raonable, però no pots anar sempre contra corrent. Això ho explica fenomenalment bé el Sr. Gibran Khalil Gibran en el seu conte El rei savi:
Antigament, a la llunyana ciutat de Wirani hi havia un rei que era puixant i alhora sapient. I era temut per la seva vigoria i estimat per la seva saviesa.
Al cor d'aquella ciutat hi havia un pou d'aigua fresca i cristal•lina del qual bevien tots els ciutadans, fins el rei i els seus cortesans, car no n'hi havia d'altre.
Una nit, mentre tothom dormia, entrà una bruixa a la ciutat i abocà al pou set gotes d'un estrany líquid, i digué:
-D'ençà d'aquest instant, aquell qui begui d'aquesta aigua esdevindrà boig.
L'endemà, tots els habitants, llevat del rei i el seu camarlenc, begueren del pou i esdevingueren folls, tal i com la bruixa ho havia predit.
I durant tot el dia, pels carrers estrets o a les places de mercat, la gent no feia altra cosa que xiuxiuejar-se a l'oïda:
-El rei és boig. El nostre rei i el seu camarlenc han perdut la raó. Certament, no podem ser pas regits per un rei boig. Cal destronar-lo.
Aquell vespre el rei ordenà que li omplissin una copa d'or d'aigua del pou. I quan li fou portada, en begué llargament i la passà al camarlenc perquè també en begués.
I en aquella llunyana ciutat de Wirani hi hagué molta exultació, car el rei i el seu camarlenc havien recobrat la raó.