Estic passant uns dies en baixa forma. Arrossego un grip d’aquells de postguerra. El diumenge anava a 20 esternuts per hora i el nas em rajava a base de bé. El termòmetre, sota l’aixella, em marcava l’escandalosa xifra dels 39 i escaig. Em veia perdut, impotent. Avui és dimarts i han passat dos dies que han servit per guarir-me una mica i per refer-me mentalment.

De danys col·laterals n’hi ha: em fan mal els ossos, encara tinc unes dècimes, la tos em dóna un mal dormir, la veu la tinc impostada... És avui, un d'aquests dies que obligatòriament t’has de quedar fent repòs a casa aprofitant el raig de sol escadusser que l’hivern ens regala i que aprofites de fer un repàs exhaustiu a la història.

Fa un munt d’anys –no sé quants- que l’Oriol Ferran [1] i en Lluís Danés [2] s’imposaren l’obligació d’homenatjar al poeta de Sinera. Allò que segurament haurien d’haver fet les institucions s’ho varen carregar ells a les espatlles. L’un, el primer, fent de productor sense ser ric, i l’altre fent de director d’un espectacle sense massa experiència. Aquella Tereseta espriuana [3] déu n’hi dó lo reeixida que va resultar. Segurament va ser el principi d’unes quantes coses.

En Ferran ha viscut intensament la seva vida informàtica i informativa. Ha passat per diferents estadis que aquest món de pau i bits l’ha convidat a tastar. Durant una època va assumir la més alta responsabilitat tecnològica d’aquest país i sempre ha estat assequible a tot i a tothom. Tragina damunt seu un llarg recorregut en aquest món de les noves tecnologies. En Danés, que és alumne de l’Oriol –recordem que el va succeir en la direcció de Ràdio Arenys-, ara com ara porta un munt d’hores damunt els escenaris i en els platós cinematogràfics. Ha dirigit obres professionals, en els grans teatres del país i muntatges locals sense cap mena de pretensió.

Tots dos, doncs, són iguals però ben diferents. Tots dos han tingut una trajectòria similar però sense tenir res a veure l’una amb l’altra. Han passat els anys i cadascú d’ells ha fet la seva vida però aquesta, caprixosa, els ha unit, ara, de nou.

Aquest passat Nadal han treballat plegats altra vegada. Cadascú des del seu lloc han tirat endavant la Bressola de Nadal [4]. Un programa televisiu, que TV3 ha mostrat un parell de vegades. És un treball màgic a on les nadales de sempre es fan úniques. Els cantants professionals, barrejats amb les veus blanques dels nins i les nines de la Catalunya del Nord, passen a ser persones entranyables. És un conte cantat que ens permet somniar desperts i ens diu que el Nadal encara continua sent el Nadal. De tot això també se n'ha fet un reportatge que respira un caliu humà i festiu magnífic.

Sense la intervenció dels dos amics segurament el resultat hauria estat ben diferent. Em satisfà -i molt- saber que els vostres camins artístics s’han retrobat.

Em poso el termòmetre i em diu que continuo tenint febre, ara mateix me’n vaig a internet a buscar el programa de la Bressola i me’l remiro. Aquest és el millor remei que em puc pendre. Si no fag això segur que demà em llevaré difunt.