Fa cosa de quatre mesos vaig demanar audiència, via secretària, a l'Alcalde Ramon Vinyes. Me la van atorgar per a l'endemà. Vaig pensar, caram! Quina diligència. L'endemà puntual vaig anar a la cita. L'alcalde, molt amable, em va dir: - Treiem ferro i transcendència a la nostra conversa, anem a l'Ateneu i parlamentem tant com toqui però amb un cafè a la taula, i així les paraules sortiran més fluides.

Tal dit, tal fet. Tots dos cap a l'Ateneu i tot remenant la tassa trencàvem el gel i iniciàvem la conversa. Jo li deia que em vaig fent gran a marxes forçades i que porto una vida viatjant amunt i avall i que abans de jubilar-me del tot em faria prou il·lusió de fer un viatge amb la gent jove del poble. Em va passar pel magí que podríem fer un viatge al Marroc (aquest és un país que em conec pam a pam) i que l'Ajuntament s'hi podia involucrar d'una manera o una altra. Podria subvencionar una petita part d'aquest viatge i, alhora, podria ajudar-nos a organitzar una acció solidària . Es tractaria de que aquests joves, amb l'empenta que les autoritats municipals els imprimirien, busquessin medicaments per les farmàcies arenyenques que anirien destinats a una associació de malalts crònics del pais magribí, concretament la de la ciutat de Risani, a toca de la porta del desert del Sàhara. I també, faríem mans i mànigues per trobar material escolar i entregar-lo a una escola perduda -, doncs, deixada de la mà d'Al·la- al bell mig de la serralada de l'Atles.

Crec que era una feina bonica, educativa, interessant... L'alcalde vaig notar que s'anava engrescant de mica en mica i que trobava la idea bona i adequada. Fins i tot va sortir durant la conversa l'anècdota d'aquell vaixell que salpant del port d'Arenys havia d'arribar fins a la Sydney australiana, un vaixell que ha fet aigua per la popa i que no ha arribat més enllà de no sé quin port de les Canàries. Ell em deia que si l'Ajuntament havia pogut col·laborar amb una quantitat en metàl·lic en aquesta aventura turístico-esportiva, amb més raó havia d'aportar uns bons dinerons a que els jovent del poble pogués desplaçar-se fins al Marroc i allà fer una barreja de turisme i bona pedagogia. Textualment em va dir: “Pep, no sé quina quantitat, però ja pots comptar amb una subvenció municipal”. I jo ràpidament vaig respondre-li que la subvenció no era per a mi sinó pels joves de la població i jo garantia al senyor alcalde que faria la meva feina sense cobrar un duro. Ens vam donar les mans i vàrem tancar un tracte, un tracte verbal, d'aquells de cavallers.

Un servidor, content com unes pasqües, es va reunir ràpidament amb la Susanna Mir, tècnica de joventut del nostre ajuntament, i amb l'Assum Balliu màxima responsable d'aquesta àrea. Els vaig explicar fil per randa la reunió mantinguda amb el senyor Vinyes i van decidir d'anar per feina i començar a enfilar l'agulla. Al cap d'uns quinze dies em criden les senyores Balliu i Mir i em fan saber que després de parlamentar elles amb l'alcalde, aquest els va dir que tot allò que en Pep Quintana argumentava no era cert. Jo els vaig fer entendre que llastimosament per a mi no tinc tanta imaginació i que com elles comprendran no posaré en boca de l'alcalde alguna cosa que ell no m'hagi dit. Les vaig animar a que insistissin i li refresquessin la memòria al senyor Vinyes i la regidora Balliu al cap d'uns dies em va torna a dir que l'alcalde ara admet la reunió amb en Quintana però nega haver-se compromès a res de res.

Jo els vaig dir, tant a la regidora com a la tècnica de joventut, que d'acord. Que no faríem el viatge ni res de res. Però també els vaig dir que tenim, llastimosament, un alcalde, sense paraula. La primera autoritat del poble ha de tenir més rigor i seriositat. Si tot ho pela així, si que anem mal pelats! Ara que estem a les portes de les eleccions m'agrada d'explicar aquest fet perquè els arenyencs de bona fe ho valorin i ho tinguin present.

Res més, Ramon, si no hi estas d'acord ja m'ho faràs saber, i si vols rectificar -no a realitzar el viatge sinó a admetre les paraules que em vares dir- encara hi ets a temps. Teu cordialment agraït, afectíssim, Pep Quintana.