Les meves xicueles del Sant Celoni [3] es van impregnant de l'esperit Faralai voleibolero. Mireu quin poema han composat:

"No et deixarem caure"

Arribes, tant calmada com perillosa, preparo els meus braços per rebre't.

No pateixis, no et deixaré caure, lluitaré amb tu per portar-te a on has de ser.

Aquí estàs un altre cop, la meva companya alça els braços per saludar-te, els seus dits t’acaricien i et diuen adéu,

jo i les meves companyes estem pendents de quin camí escolliràs,

tornes està a l'aire amb la sensació d'inaccessible,

però és més forta l'atracció, no m'ho penso ni un moment i vinc cap a tu,

t'enlairo perquè la meva companya t'ajudi a situar-te i ensenyar-te el camí de nou per creuar la xarxa,

però ella sola no pot, te ajuda d'una altra companya nostra,

la qual t'està esperant, apunt per fer un salt cap a tu i fer-te l'empenta definitiva per creuar i estar on has d'estar.

On ets? Perquè t'amagues darrera la xarxa??

Faig un pas per trobar-te, tornes de nou, totes t'esperem amb ansietat, et mirem fixament, no pateixis, no et deixarem caure.

Aquests moments es repeteixen una vegada i una altra, no podem retenir-te, només podem gaudir d'aquests petits segons en què et tenim amb nosaltres.