Matí de divendres a primera hora. Escric a corre-cuita abans de les classes. El dilema de ser esclau de la tradició o ser esclau de les coses falsament noves. Res de nou sota la capa del sol. L’Eclesiastès i Foix. M’exalta el nou i m’enamora el vell. Sensació que ja ningú no coneix l’Eclesiastès ni tampoc a penes Foix. No queda record de les coses passades ni en quedarà de les futures. I els qui vindran després ja no se’n recordaran. Apetit material, tan sols. Generacions noves a expenses dels ginys de la tecnologia i del negoci pel negoci sigui quin sigui i no importa gaire quin. Usar i llençar. I encalçar el vent. ¿Qui parla de Quaresma, avui? ¿Qui parla d’ajornar consecucions de plaers? Positivitat de les coses “falsament” noves si van acompanyades i tenen com a base el reclam de la tradició. Vanitat de vanitats, tenim, de cada vegada més, nous ginys i vivim més anys. Però vivim més anys amb les mateixes necessitats i amb les mateixes mancances. Estimar i ser estimats. Les madones borroses i el pintar extrem d’avui. “Veig esclaus anar a cavall i prínceps anar a peu com esclaus”. Hi ha una crisi econòmica, però hi ha, sobretot, una crisi moral i ja ningú no té paciència i qualsevol desig s'ha de satisfer ara mateix. Hem deixat de creure en res i tenim ídols de fang, tan sols. I, al damunt, ara no podem pagar el que es deu.
www.miquelcolomer.cat [3]