En arribar el mes de maig exerceixo de monitor espriuà. Cada dia, cinc a la setmana, faig la ruta de Salvador Espriu per a diferents escoles del Principat. Comencem a les deu del matí i l'enllestim a les dues del migdia. Quatre hores intenses que passen volant entre un poema i un altre. El recorregut l'iniciem al Calisay i el finalitzem al cementeri.

Certament és una feina cansada. Fer la mateixa explicació cada dia equival a una fatiga intel·lectual important. Aquest és un treball que em demana una concentració total. Jo hi aboco tot el sentiment i els cinc sentits. Intento guanyar-me els estudiants donant una explicació senzilla i planera i esquitxant-la de bon humor, per fer-la digerible. Crec, sincerament, que aquesta ruta s'hauria de potenciar molt més encara. Arenys necessita viure del mite de Sinera. Arenys ha de regar i fer créixer aquest mite sinerenc i espriuà. Això que algun dia -ja fa un temps llarg- vaig iniciar, hauria de tenir una continuïtat sòlida i real. Algú hauria de substituir-me quan jo decideixi de jubilar-me, i que segurament està al caure.

L'Ajuntament que sortirà elegit en les properes eleccions del 22 d'aquest mes, hauria d'agafar-se molt seriosament el tema de la cultura, en general, i el de l'Espriu en particular. A Espriu se l'ha tractat massa sovint amb cotó fluix. S'ha publicat l'edició crítica que està reservada exclusivament a estudiosos i erudits. S'ha treballat, sobretot, per introduir-lo a la Universitat. S'ha intentat elevar-lo als altars de la intel·lectualitat. I en canvi s'ha oblidat massa sovint de popularitzar-lo, de fer-lo assequible als estudiants més modestos, en definitiva de fer-lo arribar a tothom. Els arenyencs ens l'hem de creure perquè encara no ho fem. Ens l'hem d'estimar, fer-nos-el nostre. Nosaltres, els arenyencs no hem tingut mai Salvador Espriu com un autèntic convilatà, com un més de casa nostra. Ens l'hauríem de fer més proper, molt més amical i hauríem d'aconseguir transformar la ruta literària en un autèntic Via Crucis, però un Via Crucis festiu, turístic, engrescador i, evidentment, no gens penitencial.

L'altre dia, tot prenent un cafè amb en Lluís Danés, parlàvem que l'any 2013, any que és al tombar de la cantonada, en el que festejarem -si el pressupost ens ho permet- el centenari del naixement de Salvador Espriu, caldria que Arenys en fes alguna de sonada. I en Lluís apuntava, amb bon criteri, que estaria la mar de bé crear unes escultures en bronze, fetes per un sol autor i fins potser millor per varis artistes. Aquestes escultures anirien col·locades i repartides per diferents indrets espriuencs del municipi. I, evidentment, aquest camí festiu i poètic acabaria al cementiri, a l'escultura d'un Espriu de bronze que estaria assegut en algun pedrís, sota la protectora ombre d'algun xiprer homèric que, com a sentinella, faria una guàrdia permanent en aquell sant lloc ple de quietud, en aquell jardí de pau, en aquell indret de repòs, en aquella casa de reflexió. El cementiri és l'espai íntim i nítid, la casa de les ànimes, on senyoregen el silenci i la inspiració que són germans sagrats i bessons, i a on Espriu hi trobava tot això i molt més encara.

Crec que ens hauríem de posar les piles ben d'hora. Ens falta un any i mig per arribar a aquest centenari. Seria, doncs, el moment just i exacte per col·locar Espriu al lloc que es mereix i que li correspon. Per fer-lo arenyenc pels quatres costats. Arenys no pot, ni ha d'escapar-se-li aquesta ocasió i aquesta oportunitat. Espriu ja és important a casa nostra, però ho ha de ser molt més encara. Guanyi qui guanyi les properes eleccions, ha de tenir molt clar que el 2013 ha de ser l'any espriuà. I aquest any, hores d'ara, ja està trucant insistentment la porta. Posem-nos, doncs, a la feina.