Giorgio Bassani (1916-2000), nascut a Bolonya, però fet i educat a Ferrara, escenari i testimoni de la seva obra, fou un italià important que creia en la redempció a través de la bellesa. Bassani era d'origen jueu i fou víctima de les lleis racials del 1938. Als anys 60 arribà, però, a vicepresident de la RAI i com a escriptor publicà, entre d'altres, una novel·la fonamental, El jardí dels Finzi-Contini (1962), de la qual tenim una traducció de Carme Serrallonga de l'any 87. Hi ha, també, una versió cinematogràfica excel·lent d'aquest llibre impressionant (Vittorio de Sica, 1971). La redempció a través de la bellesa i de la contemplació dels escenaris on hauria pogut ser feliç. Aleshores, el que en queda, però, és tan sols una pista de tennis buida i el revoltim de les fulles seques escampades pel vent. I els ressons d'un somriure, la lleu vibració d'unes bicicletes, la música d'una conversa, el record d'una faldilla blanca i una raqueta de fusta. I tu, i la meva biografia que mai no fou a les teves mans i per aquest motiu vas ser capaç d'abandonar-me. I ara, el que hi ha és la sòlida i civilitzada taula holandesa del Raconet de la Riera i les paraules de Paul Valéry a Monsieur Teste: tot allò que és bell és necessàriament tirànic.
www.miquelcolomer.cat [3]