Iniciava aquesta festa major enfeinat fins dalt de tot. Estava entregat en cos i ànima a la cuina. Dissabte, el dia del Sant Patró, tenia vint-i-cinc amics a sopar a casa. Tinc la sort de tenir un balcó/tribuna magnífic per poder contemplar, a cor que vols cor que desitges, l'encesa dels focs llençats a honor i glòria del sant màrtir romà. El fet d'haver de cuinar per tanta colla va impedir que pogués assistir al Pregó de la festa grossa. Vàrem dir-me, però, que els protagonistes de l'escola Joan Maragall varen fer-ho la mar de bé, com autèntics professionals.

Si que vaig fer mans i mànigues per escapar-me i assistir a les solemnes Completes que se li dediquen al sant que vetlla per nosaltres, nit i dia, durant 365 dies l'any. Confesso i lamento, dolgut, que la cantada del Himne s'ha desfermat de tal manera que hem perdut el senderi, el seny i moltes més coses. Certament la cantada actual -bé, diguem-ne bramada- no té cap gràcia ni cap interès. Aquest acte religiós/popular l'hem engegat en orris, a parir. Per què dic que lamento dolgut que aquesta cantada hagi derivat fins aquí? Doncs, perquè sóc conscient que ara fa cosa d'una vintena d'anys -un per sobre un per sota- jo, el vostre humil servidor, vaig començar a popularitzar l'himne i vaig convidar a força gent jove que vingués a sumar per aconseguir un bon gruix de cor que donéssim la talla i que entonéssim “l'honor i glòria a Sant Zenon” amb ganes, vocació i donant el do de pit amb generositat i, sobretot, elegància. Em vaig auto-anomenar encarregat d'obrir les portes grans de l'església per donar cabuda als fidels infidels que per un dia exercien d'arenyencs devots. M'agradava veure'ls enfilant-se pel pentagrama fins fer aquella nota, aquell pinyol tant agut, gairebé impossible de “l'honor i glòria a Sant Zenon”. Però, certament, de mica en mica, la cosa ha anat degradant-se fins arribar a l'actuació deplorable d'enguany. No podia ni volia imaginar-me que tots aquells ganàpies ens dediquessin aquell “boti, boti, boti, pastisser el qui no boti” de tan mal gust i d'altres bajanades per l'estil. Em sap greu. Queda dit, el proper any em dono de baixa d'assistir a aquest espectacle que, hores d'ara, no té cap interès.

Els focs, que són la millor excusa per reunir a gent estimada que veus molt de tant en tant, els vaig trobar bonics, ben resolts, innovadors... Aquesta és la meva opinió i la de 25 persones més que m'acompanyaven al terrat de casa. La nit, tot cruspint-nos allò que havia cuinat i bevent una ampolla rere l'altra de xampany català, sent llarga es va fer curta. El sol, matiner, ens enxampava in fraganti fent aquella copa que en diem última i que no sé perquè sempre és la penúltima. L'astre rei es treia les lleganyes del damunt mentre nosaltres fèiem uns badalls que se'ns emportaven al llit. Un llit que sent gran se'ns feia petit, estret. Normal, aquest és el resultat d'una nit de tabola, d'una nit descordada.

Vàrem llevar-nos tard i l'esmorzar va esdevenir dinar, el dinar de festa major. En el meu cas aquest àpat va ser frugal, consistia en enllestir les restes de la nit anterior. Poca feina i això va permetre, encara, d'obsequiar-me amb una becaina reparadora. A les sis era, puntualment, a la Riera per veure la gegantada multitudinària. L'acte va resultar distret i, sobretot, molt concorregut. Personalment em va interessar menys que no pas més. Valoro l'esforç de la moguda gegantera, en canvi del resultat final en dubto un bon xic. Malgrat tot haurem d'esperar al vídeo del flash mob i visionar-lo detingudament. Serà llavors quan podrem fer-ne una valoració amb més exactitud. Immediatament després els Caps Grossos de Mataró van aixecar uns castells amb precisió exquisida. Llàstima que tots varen quedar-se al setè pis. Érem uns quants els qui esperàvem veure torres humanes de vuit i nou pisos, torres de gamma extra. L'escenari de la Riera arenyenca era molt ben escollit. Els castells, vistos a contrallum, en aquell espai feien un goig indescriptible.

Encara vaig tenir temps per regalar-me una passejada per la fira. Vaig comprovar que ja no és per a mi, que el meu mal no vol sorolls. Vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Camí de casa m'entrebancava amb els titelles i putxinel·lis de la Plaça de l'Església. Em van semblar que no eren ni carn ni peix, sense suc ni bruc. Crec que ens els hauríem pogut estalviar.

A bona hora m'entregava, esgotat, als llençols que em donaven la millor de les benvingudes. He dormit 14 hores d'una tirada (si no en dormo 12 mínim cada dia, després no rendeixo, no serveixo per a res). Ara, mentre escric aquest apunt amb un enyorament latent, em trobo fresc com una rosa.

La valoració final de la festa major és del tot positiva. Em reservo per un proper apunt la baixada que vaig fer amb la tirolina i que em va portar de dalt del campanar, allà on la campana més grossa crida a sometent, fins l'altra banda de la Riera, a casa dels amics pianistes a quatre mans.

Si encara queda un petit tros de festa major -que queda- aprofiteu-lo i viviu-lo intensament. Que el Zenon, el de casa, ens conservi sans i bons, ens estalviï murgues, ens faci la vida fàcil i agradable i ens guardi de qualsevol mal i pertorbació. Així sigui!