” Con la venia Señoría, intereso el inmediato ingreso a prisión de mi cliente”, vaig dir ben digna en un judici. La jutgesa em va fer una mirada que venia a dir, “ Letrada, se ha vuelto loca, ¿ cómo me pide eso?”, se suposa que els advocats penalistes com jo en aquella època, el que han de fer és sol.licitar la llibertat, mai la presó. El meu client simultàniament em va mirar suplicant, ” Como me den la libertad voy a hacer un disparate”, i jo a la vegada vaig fer una mirada a la jutgesa que deia més o menys, ” Por favor, no diga nada, siga la corriente y luego le cuento…..”. Després del jucidi vaig anar al desptax de la jutgesa on vaig poder explicar que el meu client desde els setze anys havia viscut entre la Trinitat, la Model, Can Brians i algun centre de desintoxicació, i que a aquelles alçades de la seva vida es veia incapaç de viure en llibertat, a més a més estava greument malalt i a la presó se sentia molt ben atès. La jutgesa va ordenar el seu ingrés a presó i el meu client va passar els seus últims dies entre reixes, on va morir feliç i com a casa al cap de pocs mesos.

En alguns aspectes no sóm gaire diferents d’aquest client que vaig tenir. A vegades ens fa més por la llibertat que no pas la presó. La llibertat implica la responsabilitat de decidir, escollir i actuar en canvi a la presó tot això ho fa un altre per nosaltres. Sentim la crida, la pulsió de llibertat i ens tanquem entre les reixes que nosaltres mateixos ens creem. Hi ha qui té presons ben petites d’altres més grans, però en definitva presons, reixes i barrots que no ens permeten experimentar el nostre èsser en tota la seva magnitud. . Vivim en un univers de ” I si….Es que… Però….”, l’ànima sap el que ha de fer i nosaltres perduts en aquest univers paral.lel ens resignem a viure a mitges.

L’únic que necessitem és ser qui sóm i ser-ho obertament, això és tot.

I tu, quan et donaràs la teva propia llibertat?