Tot allò que no podem controlar ens provoca certa por. Avui en dia tothom pot ser un periodista ciutadà [1]. Amb un smartphone, des de qualsevol lloc i en qualsevol moment ens podem convertir en emissors d'informació.

Hi ha gent que parla d'"infoxicació". El soroll que es genera al voltant de les informacions contrastades (tasca que defineix el paper del bon periodista) ens acompanya en el context comunicatiu actual. Ara tenim una feina afegida, decidir amb criteri en qui confiem. És un repte afegit que fa uns anys no hi havia. Però abans, tampoc hi havia tantes veus que donessin informació. Seguíem un discurs únic i moltes vegades oficial, presentat de tal manera perquè semblés l'únic creïble.

Rebutjar el periodisme ciutadà és negar l'evolució de la comunicació, on la unidireccionalitat de l'emissor cap al receptor desapareix. Tots podem comunicar-nos amb tots. No ens ha de fer por acceptar-ho ni s'ha de veure com una pràctica intrusista. Són nous rols als que cal adaptar-se. Els periodistes continuarem fent la nostra feina i potser caldria pensar: Com es pot beneficiar la societat de tot això? Els periodistes ciutadans no són l'enemic. Són companys de viatge.