" Sóc la Jefa!! Jajajajajajajajaja", aquesta frase em va descol.locar per un nano segon i després també em vaig posar a riure, però va anar pels pèls que per la meva boca en sortís un " Mira que ets patosa!". La escena: diumenge a l'hora de dinar, els meus cinc fills i jo, sota la figuera. El menú: botifarra, tomàquet i amanida de l'hort. En un determinat moment de l'àpat, la Mar va agafar un tros de botifarra, li va caure de la forquilla i va començar a fer malabarismes fins que el va salvar d'acabar a la boca d'en Nus, el gos. " Buuufffff......", va fer tota alleugerida i vam continuar dinant, com si res. No havien passat ni dos minuts que hi torna amb el numeret de la botifarra, va començar a ballar de la mà dreta a la esquerra, a la dreta de nou, al genoll, a la mà, a l'altre genoll i a un pam de tocar a terra la va entomar i va ser quan va esclatar amb un catègoric " Sóc la Jefa!! Jajajajajajajajaja". Afortunadament a mi no em va sortir un sentenciador, " Mira que ets patosa!".

La realitat és una sola, sóm nosaltres que la multipliquem fins a l'infinit amb les nostres opinions, crítiques, judicis, creences... i molt sovint del tò més agre, amarg, gris i limitador. Acostumo a dir que tenim el Master, el Doctorat i el Postgrau junts, en negativitat, en això si sóm experts. No estic dient que ens instal.lem en el cofoisme, ni que evadim el què és, sino que el repte és transformar aquesta mirada estreta en una mirada més amplia, oberta, flexible, compassiva, benevolent. És la nostra mirada la que crea la realitat i no al revés. Si jo crec que la Mar és una patosa, tinc raó. Si ella creu que és "la Jefa" , també la té. Posats a tenir raó, ¿ per què no escollim la que més ens elevi, capaciti i ens porti a la millor versió de nosaltres mateixos?

I tu, de quina manera mires la realitat?