El 20 de novembre haurem de tornar a votar en unes eleccions espanyoles. Cada cop que ho faig desitjo que sigui l'últim, però encara hi haurem de tornar. És cert que a Madrid encara s'hi decideixen coses que ens afecten, de manera que, o fem tots un cop de timó i abandonem en bloc els escons espanyols (cosa que CiU ni es planteja) o val més que les aprofitem. Hi ha una proposta de votar en blanc o no anar a votar, que és com quedar-se a mig camí de la protesta i regalar els vots rebutjats a PP i PSOE. Jo crec que això no té gaire sentit i per tant, un cop més, aniré a votar.

També és cert que agrairem als nostres representants tot allò que en puguin treure en defensa dels Paisos Catalans, però que alhora en tenim poques esperances. Sabem que l'estat espanyol té mecanismes més que suficients per prescindir força d'allò que els reclamem des d'allò que ells en diuen la perifèria i, per tant, no tenim gaire esperances en la rendibilitat de les negociacions parlamentàries.

Què hi hem de votar, doncs, a Espanya? Aquests darrers anys Esquerra hi ha tingut un gran jurista, una persona preparadíssima que precisament aquests últims dies rep elogis per totes bandes: Joan Ridao. Ell, en Joan Tardà i en Francesc Canet han fet una molt bona feina provant d'esprémer al màxim els recursos de la migrada democràcia espanyola per construir espais de sobirania. La davallada d'Esquerra el 28N i el 22M, però, ha servit per entendre que aquest camí ja no té recorregut.

En aquest context, personalment m'agradaria molt que el cap de llista d'ERC a Madrid fos finalment Alfred Bosch. La seva figura, com a portaveu i cap visible de Barcelona Decideix, representa molt bé l'obertura que demanàvem a Esquerra cap a amplis sectors socials del sobiranisme. Si Bosch fos el candidat, el contrast amb el candidat proposat per CiU seria encara més gran. Duran i Lleida és aquell que va dir que no votaria a la consulta perquè seria a fora i ens ho va posar fàcil per recordar-li que podia votar per correu; és aquell que va assegurar que la vicepresidenta del govern dels millors i pseudopsicòloga infladora de currículums Joana Ortega havia votat NO. Duran es va posar molt i molt nerviós el 10 d'abril amb l'èxit d'aquella consulta a Barcelona perquè veia que els seus plans per frenar el procés d'independència començaven a tenir ombres molt fosques. De fet, els resultats del 22 de maig, tot i representar un èxit per a CiU a l'hora d'assolir alcaldies històriques, mirats per nombre de vots tradueixen més una derrota de PSC i ERC que no pas una victòria de CiU, tal com argumentava al punt quart de la conversa amb Enric Badosa [1].

De cara al 20 de novembre, doncs, la CiU que no fa gaire parlava de concert econòmic i que ara ho rebaixa a pacte fiscal, la CiU que diu que és la garantia del dret de decidir, ens demana que votem Josep Antoni Duran i Lleida. Diuen que com més força tingui CiU a Madrid més en tindrà la proposta de pacte fiscal [2], però sembla que cada cop més gent té molt clar que el risc no és tant un rebuig que ja s'ha repetit fins a la sacietat [3] com que CiU rebaixi la proposta [4]perquè pugui ser acceptada i presentada a l'electorat com un èxit de Mas i de Duran.

Si el 20 de novembre votem Duran i Lleida estarem votant una de les persones que més ganes té d'aturar el nostre procés d'independència. Si finalment el candidat d'ERC és Alfred Bosch estarem donant un missatge molt clar a Madrid i consolidant un lideratge nascut de l'esforç col·lectiu i de la bona feina feta. I costarà d'argumentar que fins i tot la bona gent de CiU que va estar pencant pel 10 d'abril ara voti justament Duran i Lleida quan pot triar Alfred Bosch per representar-nos a Espanya.