Sí, no sé d'on ho he tret però em sembla haver-ho llegit d'algun autor interessant allò de què "a les constitucions en general, un dels primers principis hauria de ser que tothom té el dret a fracassar". I no passa res, com diria la Noemí Bibolas en un dels seus llibres.

Crec que el fracàs és inherent a l'acció humana. Només els immobilistes i els detractors no fracassen perquè són incapaços d'intentar-ho.

Això penso que és vàlid tant a nivell personal com en els projectes de país. Quan una parella se separa hi sura la sensació de fracàs individual o de projecte comú. Quan en realitat, les coses no funcionen, però s'han intentat potser ens hi queda el regust d'haver-ho provat per explorar i projectar noves possibilitats a la vida.

Quan un país, Catalunya, brega per la seva independència surten les veus dissonants de sempre, "us estimbareu, això és inviable, no vos hi sortireu..." I què? Tornarem a intentar-ho, amb l'experiència del què hem fet i fem, i amb noves estratègies no crec que ningú ens hi tregui la il·lusió de les nostres vides.

Tot és discutible, però almenys jo ho veig així.

Salut!