La Duna Vilanova era una bona estudiant. S’aplicava d’allò més. Estava atenta a classe i a ca seva feia un munt d’hores de colzes. Li agradaven les ciències, les lletres i les humanitats. Li agradava tot. Només, en tot cas, tenia un defecte: la seva lletra era infecta, inintel·ligible —allò que en diem lletra de metge. El professor, el filòleg senyor Miquel Colomer, li va tornar l’examen sense haver-lo avaluat i amb una anotació al marge que deia: “Faci’m el favor de fer bona lletra i, doncs, d’escriure comprensiblement”. La Duna estigué estona mirant l’examen i pensant què havia de fer. Finalment, decidida, va anar a veure al professor i li demanà:

—Perdoni, senyor Colomer, per què m’ha tornat l’examen sense corregir? I en tot cas, què hi diu aquí al marge, que no entenc gens ni mica la seva lletra?

PS: Un dels contes del llibre "Des del balcó de casa" [1]. M'havia compromés a compartir-ne un abans de la presentació. Arribo just a temps.