En Jordi i l’Antoni es varen conèixer a Can Brians. El primer hi era tancat perquè l’havien enxampat robant en un banc i l’Antoni era un camell professional de tota la vida. Eren companys i varen esdevenir amics. Durant el temps que estigueren junts entre reixes, en règim de disciplina augusta, s’explicaren vida i miracles amb tots els detalls. Es coneixien, doncs, la mar de bé, com germans. Foren sis anys llargs de compartir cel·la, pati, menjador, biblioteca i taller. Finalment els donaren la llibertat.

En Jordi tirà a la dreta i l’Antoni a l’esquerra desitjant-se molta sort i quedaren de veure’s al cap de tres anys. En arribar la data de la cita i després de les abraçades de rigor, en Jordi demanà al seu ex-company:

—Com et va tot plegat, ja has oblidat els difícils anys de presó? —L’Antoni respongué:

—I tant! Això ja és molt lluny a hores d’ara! I tu, Jordi, ja els has deixats enrere també? —En Jordi respongué amb veu ferma:

—No, no els he oblidats ni els oblidaré mai. Me les van fer passar putes i encara n’estic ben ressentit.

—Així, doncs, encara et tenen presoner —sentencià intel·ligentment el seu amic Antoni.

PS: Aquest és un dels contes del llibre "Des del balcó de casa" [1] (el llibre el podeu comprar des d'Internet i us l'enviem a casa)