No és cap secret ni cal amagar que, a mi, les obres dirigides, preparades, cuinades i pensades per en Jordi Pons em molen. I molt!.

Vam tenir la sort de poder veure (gràcies cangurs, altrament dit, mainaderes) Un barret de palla d'Itàlia d'Eugène Labiche, dirigida per en Jordi i interpretada per gent del Principal (i amics/amigues).

Va ser un goig descobrir aquest autor. Va ser motivador passar-ho bé al teatre, gaudint de la interpretació però, també, del decorat, de la música en directe (Míriam Marí) i del bont rotllo entre el públic. La veritat és que no ens podem queixar del teatre que ens fan a casa.

La meva alegria va ser majúscula quan va entrar en escena la Gemma Sangerman. Actriu i 'colegui' que feia molt temps que no veia. Veurela, retrobar-la dalt de l'escenari és la confirmació que continua 'estupenda'!

Sé que han prorrogat els dies de representació perquè la gent vol teatre i, en aquest cas, vodevil.

Molta merda i que el viatge sigui llarg!