66 anys parlant

Bé, 66 no, 64, perquè crec que vaig començar a parlar als 2 anys.

Si la teva parella és callada, valora la màgia i la potència del silenci, i voldria que callessis bastant i tu ets parladora, és un repte i una lliçó a aprendre.

            I sembla que molt a poc a poc, vaig agafant consciència del que vol dir estones de silenci quan tinc algú al costat. Perquè, per altra banda, m’agrada molt passar estones sola en silenci total, sense música ni res que destorbi el meu entorn. Cal també aleshores aconseguir el silenci interior, perquè, si el pensament bull, de poc serveix el silenci exterior. Però, tornant a l’inici, parlava de la capacitat de controlar les paraules quan estàs acompanyada. Evidentment si quedo citada amb algú no exerciré el silenci, perquè no tindria sentit la trobada. Parlo del meu silenci a casa, que sembla que és apreciat.

Em costa un bon esforç pel fet de ser tan comunicativa; ja sabem que a la majoria de dones ens va bé parlar i esplaiar-nos, però lentament vas comprenent que no cal comentar-ho tot, i corres el perill de posar-te en la vida dels altres i caure en la crítica sense ser-ne conscient. Com cita una amiga meva: “Som amos del silenci i esclaus de les paraules”.

            I si parles menys la concentració augmenta, tema interessant, perquè amb l’edat ens disminueix i ens tornem més dispersos. Per tant, millorem la nostra ment i fins i tot diria la nostra memòria, que l’anem perdent altrament.

            I entenc que practicar la voluntat de frenar una mica l’espontaneïtat a mesura que anem fent anys, és un bon exercici, encara que ens costi un esforç a les persones extravertides.

            De tota manera, ha de ser un silenci distès i còmode, que ajudi a la interiorització i a evitar el desgast d’energia excessiva amb paraules inútils i discursos estèrils. O sovint parlem per convèncer l’altre, i segurament això és poc ètic.

            I vas descobrint lentament tot un altre llenguatge que no és el verbal i que també pot ser molt comunicatiu: el gestual, el de les mirades, el de l’afecte transmès sense paraules, el de les actituds, i d’altres si anem observant.

            Llegim tantes vegades que, a la persona que ha arribat a un nivell de saviesa profunda, no li cal parlar gaire i li agrada practicar el silenci... Jo em sento encara a anys llum d’aquests éssers.

            Reconec que sóc una dona de paraula, verbal sobretot, i escrita quan tinc ganes de compartir amb més persones. M’ajuda a viure, però penso que també és una gran lliçó exercir l’autocontrol i anar-nos aquietant amb els anys.

            La paraula és el nostre mitjà de comunicació, i el valoro molt, però vaig entenent que és pobre i superficial, perquè no permet transmetre les nostres profunditats. Només els poetes s’hi acosten una mica.

            I el que és meravellós és que l’altre t’entengui i t’intueixi sense paraules. Penso que la capacitat telepàtica anirà augmentant si anem aprofundint en les altres persones i les anem descobrint amb amor.

            M’agradaria pensar que en el procés d’evolució, la telepatia serà el llenguatge d’un futur llunyà. Crec que la comunicació seria millor, i ens estalviaríem els malentesos que produeix el llenguatge verbal.

                                                                                              Mª Teresa Quintana