Acabar... tornar a començar.

A mena de comiat... un petit escrit per unes mestres que estimo molt.

Avui és (i no ho tornarà a ser) un dia atípic en la vida de mestre. Per norma el 30 de juny és el darrer dia de treball dins els centres escolars, la data que dóna tret de sortida a l'inici d’escoles d'estiu o d'altres formacions. Des de que sóc mestre, tal jornada marca el tancament del curs estrictament escolar (mai deixem de ser mestres) i un pausat compte enrera cap al nou curs.

Aquest any el "nou curs", el 2011-12, comença demà. Això em porta una estranya barreja de sentiments. Fa unes hores m'acomiadava del centre on he treballat darrerament, i demà ja estaré immers de nou en l'autopista de l'educació, aquesta vegada en una altra escola.

Recollint el camí fet de bon matí, arribo de nou a Arenys, reculant un a un els 34 quilòmetres que des del setembre he traçat cada tarda del calendari escolar camí a Lloret. Avui prenien un altre sentit, degustava per darrera vegada tots els paisatges, les carreteres, cada rotonda, cada camp plantat, La Tordera, els arbres, el cotxe de davant, el cobrador del peatge... He deixat sentir l'aire, els colors, la llum, i, per sobre de tot, he gaudit de la sensació que encara m’embriagava per cadascuna de les abraçades que m'he emportat de les companyes de l'Àngels Alemany de Lloret.

Aquestes ratlles volen ser, més que un testimoni públic, un reconeixement a totes vosaltres que tan d'amor heu posat en la nostra breu relació... professional. Per a mi aquest curs ha coincidit amb petits grans canvis, amb creixement, amb el dol... un any de Pedagogia Sistèmica, de PNL... i les vostres han estat les cares, els somriures, les mirades, les abraçades, la confiança construida mica en mica, amb qui he anat caminant durant aquests deu mesos. Enrere ja queda aquell matí d'avui fa just un any, quan en Josep (en el seu darrer dia com a director) em presentava les meves properes companyes de feina. També aquells primers cicles, la llista de totes_i_tot, el posar-vos la "P", el mitjonet, el bombonet, el pet-patum, la Mª Àngels, els "sortint de cicle", aquelles tardes en que tots els ordinadors funcionaven amb Linkat, les postes de sol camí a Arenys amb horitzons semblants a un decorat d'ombres xineses acompanyades d'un cel blau decantant-se a cian que feia de teló d'uns nuvolets allargassats que anaven mudant el seu color ataronjat cap a colors rosats omplint-me de petitesa, el "Repensem l'escola" a la Fundació SER.GI, el taller sistèmic amb la Mercè Travesset, la mirada cap a l'infant amb en Carles Parellada, la presentació del llibre "Sintonizando miradas", la xerrada de "Com parlar als infants perquè ens escoltin i...", els pòsters documentant els tallers, el Chamaco (amb les dues vomitades sincronitzades prèvies de la Dènia i l'Ivó), el Shewaka i els tàpers de pollastre, el Barça... i el Pochetino, la Rigau, la fi de la 6a hora, l'apretar el play i llestos, els iphones-androids-galaxy, WHATSAPP!!!, els Amics de les Arts, la punkie collonant-me "ambsense" un dels vidres de les ulleres de sol, la visita al Coromines, la Pedagogia Sistèmica, el Ciber....

Gas a fons i ja sóc a l'autopista. 45 minuts de tornar a casa (8 hores de trajecte a la setmana) han deixat una petita petjada ecològica. Amb tot m’ho prenc com un gran regal per a mi. Molta música en cada recta, converses interminables en cada revolt, i mil cançons que ja porto a la motxilla. Avui novament m'he deixat atrapar pel paisatge i la calor de l'estiu mentre he anat tancant emocionalment la capsa de l'escola.

Aquí deixo constància escrita d'aquest sentiment, ara que encara ressona amb força dins meu.... abans que l'abandoni per sempre més. Només apuntar els vostres noms per recordar-los dins la memòria.... en el meu cor no us esborraré mai, ja formeu part de la meva vida... potser una part molt petita però que es construeix de petits moments i grans persones senzilles, dedicades i plenes d'amor com vosaltres. Us estimo:

Mireia Micàs (la coordi més balladora... visca les proteïnes vegetals), Sílvia Soliguer (una flamant mamà), Noelia Gallardo (m'emporto el mocador que em vas regalar... curiòs?), Marta Capell (a la gorga!), Iolanda Oller (la Jacky-Nuka made in Colombia... ara m'emociono :...) ), Encarna Fernández (canvi i amor! shhh... un plaer), Helena Verdaguer (Visca Vallfogona), Soraya Fernàndez (la plàstica al poder! Creu més en tu!), Antònia Castellano (la incansable pencaire d'infantil), Betlem Serra (la pacient mestra en estat... felicitats per feminitat del teu embaràs), Sònia Vadillo (tornarem a ballar-la plegats), Anna Vergés (75% vergonya, 100% potencial... confia, tu vals!), Carme Morales (jo vull un suport com tu a la meva escola), Míriam Albarran (Mimí! la meva mitja... que poc hem coincidit... un honor haver compartit la meva jornada amb tu... ets silenciosament una capsa de sorpreses i descobertes), Marina Nicolàs (Xurri-transiberià!!!), Valentina Salip (ens hem trobat poc), Òria Padrós (La TEI que val com una mestra. Tia, l'escola necessita tutores com tu! Treu-te magisteri).

Un especial reconeixement a l'equip directiu que ha mostrat, potser sense saber-ho, una molt interessant actitud sistèmica. M'he sentit acollit i molt respectat en tot moment. Molta sort amb la vostra apassionant empresa: Mònica Bertó, Carme Nicolàs i Pili Herrer. Una menció a l'Olga, l'administrativa.

També hem coincidit poc, però han format part d'aquest camí, substituts com l'Estefania Ato, la ??? (substituta de l'Helena), i la Romina.

I vull recordar aquí, ara i per sempre, l'exòtic nom de la Zhanar Shazhankanova (привет!!!!! Assalam magaleikum). Persones com tu són el meu referent de respecte i apropament a un poble com el nostre, i per sobre de les nostres diferències culturals, una gran mestra pels infants, plena d'amor i respecte. Gràcies. Ets un model per a mi.

Ei, i el guapíssim Albert Farrés... llàstima que siguis tan jovenet, que em podrien acusar d'abús de menors. Endavant amb la teva aventura surfera amb els bancs... un any més i haguessis acabat al Comando Ubuntu ;-)

Conxu, això sembla el testament final!!! :-) Jo volia que fos alguna cosa més festiva. Així que com ara diria el mestre:
"Fora oficis! La vida és estrena!
La vida és passió!
D'altres amors em sol·liciten i, tant per tant,
recerco l'emoció de esflorar virginitats llunyanes,
car tot el que tenia per dins fins avui, quan l'impuls era pujant i
engrescador, ja ho he dit, i amb aquestes darreres cançons, ho
arrodoneixo. Després, caldrà el silenci."

Fins aviat!
En Rafel Muñoz López
Mestre d'educació Infantil

"És precisament la possibiltat d'arribar a realitzar un somni el que fa que la vida sigui interessant".