Acabar... tornar a començar.

A mena de comiat... un petit escrit per unes mestres que estimo molt.

Avui és (i no ho tornarà a ser) un dia atípic en la vida de mestre. Per norma el 30 de juny és el darrer dia de treball dins els centres escolars, la data que dóna tret de sortida a l'inici d’escoles d'estiu o d'altres formacions. Des de que sóc mestre, tal jornada marca el tancament del curs estrictament escolar (mai deixem de ser mestres) i un pausat compte enrera cap al nou curs.

Aquest any el "nou curs", el 2011-12, comença demà. Això em porta una estranya barreja de sentiments. Fa unes hores m'acomiadava del centre on he treballat darrerament, i demà ja estaré immers de nou en l'autopista de l'educació, aquesta vegada en una altra escola.

Recollint el camí fet de bon matí, arribo de nou a Arenys, reculant un a un els 34 quilòmetres que des del setembre he traçat cada tarda del calendari escolar camí a Lloret. Avui prenien un altre sentit, degustava per darrera vegada tots els paisatges, les carreteres, cada rotonda, cada camp plantat, La Tordera, els arbres, el cotxe de davant, el cobrador del peatge... He deixat sentir l'aire, els colors, la llum, i, per sobre de tot, he gaudit de la sensació que encara m’embriagava per cadascuna de les abraçades que m'he emportat de les companyes de l'Àngels Alemany de Lloret.

Aquestes ratlles volen ser, més que un testimoni públic, un reconeixement a totes vosaltres que tan d'amor heu posat en la nostra breu relació... professional. Per a mi aquest curs ha coincidit amb petits grans canvis, amb creixement, amb el dol... un any de Pedagogia Sistèmica, de PNL... i les vostres han estat les cares, els somriures, les mirades, les abraçades, la confiança construida mica en mica, amb qui he anat caminant durant aquests deu mesos. Enrere ja queda aquell matí d'avui fa just un any, quan en Josep (en el seu darrer dia com a director) em presentava les meves properes companyes de feina. També aquells primers cicles, la llista de totes_i_tot, el posar-vos la "P", el mitjonet, el bombonet, el pet-patum, la Mª Àngels, els "sortint de cicle", aquelles tardes en que tots els ordinadors funcionaven amb Linkat, les postes de sol camí a Arenys amb horitzons semblants a un decorat d'ombres xineses acompanyades d'un cel blau decantant-se a cian que feia de teló d'uns nuvolets allargassats que anaven mudant el seu color ataronjat cap a colors rosats omplint-me de petitesa, el "Repensem l'escola" a la Fundació SER.GI, el taller sistèmic amb la Mercè Travesset, la mirada cap a l'infant amb en Carles Parellada, la presentació del llibre "Sintonizando miradas", la xerrada de "Com parlar als infants perquè ens escoltin i...", els pòsters documentant els tallers, el Chamaco (amb les dues vomitades sincronitzades prèvies de la Dènia i l'Ivó), el Shewaka i els tàpers de pollastre, el Barça... i el Pochetino, la Rigau, la fi de la 6a hora, l'apretar el play i llestos, els iphones-androids-galaxy, WHATSAPP!!!, els Amics de les Arts, la punkie collonant-me "ambsense" un dels vidres de les ulleres de sol, la visita al Coromines, la Pedagogia Sistèmica, el Ciber....

Gas a fons i ja sóc a l'autopista. 45 minuts de tornar a casa (8 hores de trajecte a la setmana) han deixat una petita petjada ecològica. Amb tot m’ho prenc com un gran regal per a mi. Molta música en cada recta, converses interminables en cada revolt, i mil cançons que ja porto a la motxilla. Avui novament m'he deixat atrapar pel paisatge i la calor de l'estiu mentre he anat tancant emocionalment la capsa de l'escola.

Aquí deixo constància escrita d'aquest sentiment, ara que encara ressona amb força dins meu.... abans que l'abandoni per sempre més. Només apuntar els vostres noms per recordar-los dins la memòria.... en el meu cor no us esborraré mai, ja formeu part de la meva vida... potser una part molt petita però que es construeix de petits moments i grans persones senzilles, dedicades i plenes d'amor com vosaltres. Us estimo:

Mireia Micàs (la coordi més balladora... visca les proteïnes vegetals), Sílvia Soliguer (una flamant mamà), Noelia Gallardo (m'emporto el mocador que em vas regalar... curiòs?), Marta Capell (a la gorga!), Iolanda Oller (la Jacky-Nuka made in Colombia... ara m'emociono :...) ), Encarna Fernández (canvi i amor! shhh... un plaer), Helena Verdaguer (Visca Vallfogona), Soraya Fernàndez (la plàstica al poder! Creu més en tu!), Antònia Castellano (la incansable pencaire d'infantil), Betlem Serra (la pacient mestra en estat... felicitats per feminitat del teu embaràs), Sònia Vadillo (tornarem a ballar-la plegats), Anna Vergés (75% vergonya, 100% potencial... confia, tu vals!), Carme Morales (jo vull un suport com tu a la meva escola), Míriam Albarran (Mimí! la meva mitja... que poc hem coincidit... un honor haver compartit la meva jornada amb tu... ets silenciosament una capsa de sorpreses i descobertes), Marina Nicolàs (Xurri-transiberià!!!), Valentina Salip (ens hem trobat poc), Òria Padrós (La TEI que val com una mestra. Tia, l'escola necessita tutores com tu! Treu-te magisteri).

Un especial reconeixement a l'equip directiu que ha mostrat, potser sense saber-ho, una molt interessant actitud sistèmica. M'he sentit acollit i molt respectat en tot moment. Molta sort amb la vostra apassionant empresa: Mònica Bertó, Carme Nicolàs i Pili Herrer. Una menció a l'Olga, l'administrativa.

També hem coincidit poc, però han format part d'aquest camí, substituts com l'Estefania Ato, la ??? (substituta de l'Helena), i la Romina.

I vull recordar aquí, ara i per sempre, l'exòtic nom de la Zhanar Shazhankanova (привет!!!!! Assalam magaleikum). Persones com tu són el meu referent de respecte i apropament a un poble com el nostre, i per sobre de les nostres diferències culturals, una gran mestra pels infants, plena d'amor i respecte. Gràcies. Ets un model per a mi.

Ei, i el guapíssim Albert Farrés... llàstima que siguis tan jovenet, que em podrien acusar d'abús de menors. Endavant amb la teva aventura surfera amb els bancs... un any més i haguessis acabat al Comando Ubuntu ;-)

Conxu, això sembla el testament final!!! :-) Jo volia que fos alguna cosa més festiva. Així que com ara diria el mestre:
"Fora oficis! La vida és estrena!
La vida és passió!
D'altres amors em sol·liciten i, tant per tant,
recerco l'emoció de esflorar virginitats llunyanes,
car tot el que tenia per dins fins avui, quan l'impuls era pujant i
engrescador, ja ho he dit, i amb aquestes darreres cançons, ho
arrodoneixo. Després, caldrà el silenci."

Fins aviat!
En Rafel Muñoz López
Mestre d'educació Infantil

"És precisament la possibiltat d'arribar a realitzar un somni el que fa que la vida sigui interessant".

7 comentaris

Afegeix un comentari nou

Comentaris

Esperanceta

Gràcies per compartir-ho

Enviat per Esperanceta el Dv, 01/07/2011 - 00:17

Gràcies per compartir-ho aquí. Ho he trobat molt emotiu.

Esperanceta

Gràcies per compartir-ho

Enviat per Esperanceta el Dv, 01/07/2011 - 00:18

Gràcies per compartir-ho aquí. Ho he trobat molt emotiu.

Albert Farrés

Somni fet realitat? Ensenyes

Enviat per Albert Farrés el Dv, 01/07/2011 - 12:08

Somni fet realitat?

Ensenyes camins i no tots els camins es poden agafar de cop, a vegades cal parar, analitzar i després actuar. Reconèixer que no tinc prous coneixements per fer tot ubuntu penso que és bo. Però no et puc negar que comença un camí. Tinc la sensació que seré un sacrificat més per la causa, i no em desagrada.
També el Triodos s'em menja per dins com (quina comparació dins el món de la naturalesa hi hauria?) un ésser viu que es mengi una cosa per rebrotar, per tornar a néixer, per anar a millor.

Dit això, només la gent que té un grau de sensibilitat que fa que tinguin les orelles a punt per escoltar-te, pot saber escoltar-te. Ets el Judas de Windows, de La Caixa i del món capitalista neoliberal.

Ets el profeta d'un món nou. Fins ara.

Marta Capell

Any innolvidable

Enviat per Marta Capell el Dv, 01/07/2011 - 12:13

Rafel, et llegeixo tot just arribant a l'escola, i francament encara no ho he assimilat... Només dir-te que estava tota sola davant d'un ordinador (que funciona amb Office, jijiji) plorant...
Ha estat un any molt important per mi, el meu primer any oficial, i tu TOT (i evidentment TOTES vosaltres), l'heu fet innolvidable!

Gràcies per tot,

Ens veiem d'aquí 5 minuts amb les TOTES, i amb tu TOT al sopar,

Una abraçada,

Marta.

P.S.: De veritat que m'has deixat sense paraules...

Zhanar

RAFEL!!!!! Visca Roda mots,

Enviat per Zhanar el Ds, 02/07/2011 - 00:36

RAFEL!!!!!

Visca Roda mots, Mazoni, Antònia Font, Els amics de les arts i Anna roig! Ha sigut un descobriment de música en catala! mai t´oblidare !!!!!!! i estic segura que algun dia ens trobarem a Kazajistan!

Dona´m la teva adreça per enviar-te una postal.

PS. el teu bonic testimoni me ha fet enaiguar-me els ulls!
una abraçada forta i bit (?) que vol dir? no he trobat aquesta paraula

rafel

Visca el Kazajistan!!!

Enviat per rafel el Ds, 02/07/2011 - 00:51

Zhanar, visca, visca i visca!!!! Et buscaré pel Kazajistan!!! Encara no és el meu moment, però ho faré.

Gràcies per les teves paraules!!! Quin català, nena!!! Només t'ha faltat dir "oratge" i "esparverar" :-)

"Bit"???? No coneixes encara el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans??? 100% recomenable.

Fins aviat, i no deixem de compartir noms de bons grups de música. Per cert, la darrera sensació són http://elscatarres.com Els podreu escoltar dins el vostre Seat Panda camí de Kazajistan.

Fins aviat!
Rafel

Mireia

De bon matí, només arribar a

Enviat per Mireia el Dg, 03/07/2011 - 00:46

De bon matí, només arribar a l'escola algú estava repenjat a la paret i intentava evitar, sense gaire èxit, que un seguit de llàgrimes, li llisquessin galtes avall. No calia preguntar-ne el perquè, doncs no era massa difícil endevinar-ne el motiu. Tot just després la resposta s'ha fet evident i tothom parlava del teu "apunt". Al llarg del matí, encara enfeinades, no l'he pogut llegir, i a més no volia fer-ho a "córrer-cuita" (Noèlia siusplau, això sortia en el teu examen del nivell D de català??...), sinó que el volia llegir tranquil.lament i amb atenció perquè sabia que no em deixaria indiferent, i efectivament així ha estat, al igual que no ho ha fet la teva estada a l'escola.
Hi ha persones que transmeten i diuen sense parlar, que parlen només mirant i que quan parlen, t'arriben a dins sense saber com s'ho han fet per poder-hi arribar. Potser no hem compartit moltes xerrades i converses gaire "profundes" però m'has donat, potser sense saber-ho, moments, paraules, pensaments, idees,... que m'han fet reflexionar i veure amb uns altres ulls... Em sap greu no haver pogut tenir més temps per aprendre més de tu... (el temps no ha estat mai el meu aliat... però és una de les coses que intentaré canviar...). En fi, no vull allargar-me més, tan sols dir-te gràcies una altra vegada per la teva petjada i, com tu sempre dius, ja formes part de la història de la nostra escola i el que és més important, de la història de cadascuna de nosaltres. Ets un TOT de cap a peus!!!
(Cada dia quan faci el camí de Blanes cap a Lloret, al passar pel costat del mar, recordaré les teves descripcions del paisatge, les postes de sol de les tardes tornant cap a casa,... de fet, és un dels meus moments del dia, quan comparteixo aquest espectacle únic amb la natura...).
"Abraçades i bits"
Mireia
(Ah, jo també vull tornar-la a ballar... queda pendent perla trobadeta de la setmana que ve...) Petonets