Amb la Sequera fa temps que tenim un greu problema

Durant aquests últims mesos Catalunya ha patit una forta sequera que ha provocat un impacte social i polític molt important des del meu punt de vista.

La manca de pluja i la situació crítica que presentaven els embassaments a principis del mes de febrer, quan registraven el nivell més baix dels últims 70 anys va fer que el govern català s’hagués d’arremangar.

Tot això ha fet que la sequera es convertís amb el segon motiu o inquietud que més preocupa als catalans, amb un 28,8%, pel darrera de la immigració, amb un 29,4% i fins i tot per davant de la precarietat laboral i l’atur, amb un 27,6%, la marxa de l’economia, amb un 26,5% , la vivenda, amb un 20,3%, la inseguretat ciutadana, amb un 10,9% i els transports i infraestructures, amb un 10,8%. Això segons una enquesta realitzada per El Periódico de Catalunya el passat 5 de maig.

Lamentablement la classe política, sobretot d’altes esferes, ens ha demostrat una vegada més que ha de passar alguna cosa greu per tal de reaccionar i actual.

El problema és que reaccionar i actuar quan ja tens el problema provoca precipitació, errors i despeses innecessàries, així com també en molts casos, i crec que aquesta no ha estat una excepció, una gran confusió a la població.

Abans de continuar amb les meves reflexions penso que és important tenir un resum cronològic del què ha passat. Les dades que presento a continuació han estat tretes del diari La Vanguardia del passat diumenge 1 de juny.

Dades cronològiques

4 Febrer 2008: (144,59 hm3 i un 23,6 % de la seva capacitat).
Els embassaments registren el nivell més baix en 70 anys.

3 Març 2008: (130,39 hm3 i un 2,3 % de la seva capacitat).
El Govern anuncia el transvasament del Segre com a un transvasament d’urgència per evitar restriccions a l’octubre. Aquest consisteix en connecta el Segre des de Isòvol fins a l’Embassament de La Baells a través de la conca interna del Llobregat aprofitant el Túnel del Cadí.

28 de Març de 2008:
El Govern Estatal entén que és un transvasament directe d’un riu de la conca de l’Ebre. Tem les protestes d’altres comunitats de la Confederació hidrogràfica de l’Ebre, que havien reclamat un transvasament.

1 d’Abril de 2008: (125,30 hm3 i un 20,5 % de la seva capacitat).
Tot això considerat com “una captació temporal, urgent i desmuntable”, segons el Conseller de Medi Ambient.

11 d’Abril de 2008: (126,05 hm3 i un 20,6 % de la seva capacitat).
El Govern accepta el minitransvasssament de l’Ebre després de considerar que no donava temps a construir el tub del minitransvassament. El traçat acordat és el que connecta Tarragona amb Olèrdola (60 km) i la captació només es faria en circumstàncies de sequera excepcionals.

11 i 12 d’Abril de 2008: (126,05 hm3 i un 20,6 % de la seva capacitat).
L’Estat ila Generalitat acorden el transvasament. La obra es preveu realitzar en uns 6 mesos aprofitant en part el traçat de l’AP-7; El minitransvassament de l’Ebre aporta 21 hm3/any i es consumeixen 76 hm3/any, per la qual cosa l’excedent que es pretenia aprofitar és de 45 hm3/any.

16 d’Abril de 2008: (130,25 hm3 i un 21,3 % de la seva capacitat).
Es proposen mesures extraordinàries com:
- Portar aigua amb trens: 4 trens haguessin aportat 4.000 m2/dia, que suposa el consum de 11 minuts per a la regió de Barcelona, amb un cost diari de 24.000 € ó 6 €/m3 ó 6 € per cada 1.000 litres sense acabar de tractar.
-Portar aigua amb vaixells: 3 vaixells aporten aproximadament 100.800 m3, que suposa el consum de 4 hores per a la regió de Barcelona, amb un cost diari de 21.000 €, ó 1,2 €/m3, ó 1,2 € per cada 1.000 litres sense acabar de tractar.

17 d’Abril de 2008: (130,48 hm3 i un 21,3 % de la seva capacitat).
El Govern aconsegueix, per a legitimar la transferència, que en el reial decret del minitransvassament s’incorpori la compra de drets dels regants de la conca de l’Ebre.

18 d’Abril de 2008: (130,48 hm3 i un 21,3 % de la seva capacitat).
Reial Decret: El Govern Estatal encarrega les obres del minitransvassament a un grup d’empreses encapçalat per AGBAR.

12 de Maig de 2008: (170,03 hm3 i un 27,8 % de la seva capacitat).
Arriba el primer vaixell transportant 20.000 m3, suficient per al consum diari per a una ciutat com Terrassa, de 180.000 habitants.
La zona del Delta de l’Ebre protesta per l’aigua del minitransvassament a Barcelona serveixi per regar jardins i omplir piscines i el Govern d’Aragó anuncia que recorrirà als jutges contra el minitransvassament.

14 de Maig de 2008: (180,5 hm3 i un 29,5 % de la seva capacitat).
Es mantenen les restriccions.

27 de Maig de 2008: (269,57 hm3 i un 44 % de la seva capacitat).
El Govern Estatal es replanteja el minitransvassament després de la recuperació dels embassaments. Plou a tota Catalunya.

28 de Maig de 2008: (312,28 hm3 i un 51 % de la seva capacitat).
El Govern català diu que revisarà el decret de sequera i es planteja fer un pla a mig plaç consistent en connectar la futura dessalinitzadora de Cunit amb Tarragona y Olèrdola per a poder abastir a les àrees de Tarragona i de Barcelona en casos d’emergència.

Un altre tema important a tenir present abans de començar a treure conclusions és que en situació normal, el consum diari de 5 milions de persones és de 1 hm3. Que la conca de l’Ebre consumeix el 60% de l’aigua i viu el 8% de la població. I que les conques internes catalanes consumeixen el 40% de l’aigua i viu el 92% de la població.

El passat dijous 15 de maig el Govern Tripartit va acordar mantenir l’excepcionalitat 2 al Sistema Ter-Llobregat
L’anàlisi de les variables incloses al Decret després de l’últim episodi de pluja va fer recomanable mantenir en excepcionalitat 2 les conques del Ter i del Llobregat, cosa que ho trobo del tot raonable, donada la situació a la qual ens trobàvem.

Això, avui dilluns dia 2 continua mantenint-se però suposo que aquesta mateixa setmana quedarà anul•lat. Això consistia en la limitació d’usos de l’aigua determinats en aquest escenari en tots els municipis del sistema Ter-Llobregat.

En excepcionalitat 2, amb caràcter no exhaustiu, però si significatiu, la Generalitat recorda que no es pot usar aigua apte pel consum humà de la xarxa d’abastament en:

1.- Reg de jardins, prats, horts, zones verdes i esportives de caràcter públic o privat.

2.- Reg o aigualeig de vials, carrers, sendes i voreres de caràcter públic o privat.

3.- Emplenament de piscines, estanys i fonts, privats o públics.

4.- Fonts de consum humà que no disposin d’elements automàtics de tancament.

5.- Rentat de mànega de tota mena de vehicles exceptuant els efectuats per empreses dedicades a aquestes activitats

Amb data a dimecres 28 de maig la Generalitat va anunciar que l'ACA finalitza 60 actuacions per millorar la depuració d'aigües residuals a 75 municipis catalans.

En el comunicat diu que aquesta ha construït 45 sistemes de sanejament i ha ampliat 12 depuradores, fet que permetrà tractar un cabal de 463.615 m3/dia. Les obres han costat 200 milions i han estat subvencionades amb 143 milions d’euros del Fons de Cohesió de la Unió Europa

Actualment hi ha 335 depuradores en servei a Catalunya i segons la Generalitat es preveu que el 2014 hi hagi més de 1.500 depuradores en funcionament a tot el Principat.

Però tot això no soluciona la manca d’aigua. I el problema és que com que ja no tenim estat d’excepcionalitat, ara aturem allò que precipitadament volíem fer.
Inicialment el ministransvassament de la conca de l’Ebre a la del Llobregat a la zona del Pirineu i ara la connexió entre Tarragona i Olèrdola per portar aigua cap a Barcelona des del sud.

Des de la meva modesta opinió, les dues solucions no són vàlides.

Segons el que em comenta un parent meu expert en aquestes qüestions, inicialment la dessalinitzadora de Barcelona es va calcular per 170 Hm3 anuals, però actualment s’ha reduït fins a 60 Hm3 anuals. Perquè es preveuen extreure aigua d’altres punts. Aquest és un tema clau. No pot ser que la regió metropolitana de Barcelona, que ha estat apunt de “quedar-se sense aigua”, tingui excés d’aigua al subsòl, no l’aprofiti i reclami aigua provinent d’altres llocs, pagant-la a preu d’or.

El tema es el següent; actualment el metro de Barcelona (mes de 8 Hm3/any) i pàrkings de Barcelona (en total poden ser uns 20 hm3/ any, aquesta dada no la tinc contrastada però no pot ser molt llunyana) estan buidant aigua per mantenir el nivell freàtic. D’això n’ha dit alguna cosa en Pere Riera aquest matí per Catalunya Ràdio al programa d’en Bassas.

Aquesta aigua, en una molt petita part però molt petita, s’aprofita per rec de parcs, jardins i carrers i des de fa molt poc la gran part sobrant s’aboca al clavegueram. En barrejar-se s’ha de depurar i posteriorment s’envia al mar ja depurada. És a dir, gastem energia bombant, depurant, per enviar-la per l’emissari per posteriorment recuperar aigua salada i osmotitzar-la
.
Es preveu recuperar aquesta aigua però actualment el problema és que està repartida per tot el subsòl de Barcelona i per tal d’incorporar-la a la xarxa es té que potabilitzar.

Mes al nord, a la cubeta de La Llagosta hi han 20 Hm3 que també es podrien tractar (segurament osmosis) i també incorporar-les a la xarxa.

Un altre tema es que cal tenir aigua de qualitat 10 ( ara en diuen aigua de boca) per netejar per exemple carrers, regs, golfs??. No es pot utilitzar aigües d’inferior qualitat per aquestes feines? Hi ha un reial decret en que preveu aquest usos, és molt actual i realment no ha entrat en ús.

Segurament no hi ha una solució sinó un cúmul de solucions com utilitzar els aqüífers sense caure en la sobreexplotació com antigament es feia fins que s’assecaven, la desalinització (que significa transvasament d’energia), la reutilització d’aigües per a usos de mes baixa qualitat, i probablement potser toca limitar els creixements d’acord amb les disponibilitats existents, interconnexió de xarxes, etc.

Com es pot observar el tema és molt ampli i la solució no és senzilla ni única; l’aigua no es un recurs il•limitat.

Ara tenim temps per a poder pensar el què s’ha de fer, com s’ha de fer, quan costarà i tirar-ho endavant. Tant de bo es faci amb el temps suficient per tal de no tornar a repetir el què ha passat.

És important que se sàpiga que la canonada que havia d'allargar el minitransvasament de l'Ebre fins a l'àrea metropolitana de Barcelona, la última proposta que estava apunt de realitzar-se necessitaria un any per a poder aportar la mateixa quantitat d’aigua que va caure durant la setmana del 22 de Maig.

El passat 5 de maig, l'empresa Aigües de Barcelona, Agbar, va estat escollida com l'empresa adjudicatària de les obres de prolongació del minitransvasament de l'Ebre fins a Barcelona, segons va informar la premsa.

El projecte s’havia de fer a través del conveni que aquest mateix van signar l'Estat i la Generalitat. Segons el text, el govern català era l'encarregat de la direcció de les obres i en tindria la titularitat una vegada entrés en funcionament la dessalinitzadora del Prat. Per tornar a utilitzar-la, una vegada superada l'actual situació de sequera, caldria aprovar un nou decret de sequera. El conveni preveia també la bidireccionalitat de l'obra, és a dir, que una vegada estigués assegurat el subministrament d'aigua a Barcelona, a través de la dessalinitzadora, la canonada es podria fer servir també per portar aquesta aigua a les comarques de Tarragona.

En total, són dinou termes municipals o 764 finques afectats pel traçat de 62 km de la canonada, que aniria paral•lela a la AP-7.
Les localitats per on passava el transvasament són: Constantí, Tarragona, la Riera de Gaià, Altafulla, Torredembarra, la Pobla de Montornès, Creixell, Roda de Barà, el Vendrell, Albinyana, Santa Oliva, Banyeres del Penedès, Sant Jaume del Domenys, l'Arboç, Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca, Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca del Penedès i Olèrdola.

Aquesta hauria estat de titularitat pública i transcorriria preferentment pel traçat de l'AP-7. Les obres s’haurien fet amb caràcter d'urgència i haurien tingut un cost d'uns 162 milions d'euros hagueren sortit dels diners que l'Estat ha d'invertir a Catalunya segons la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Des de l'oposició, CiU i el PP ha demanat al govern que la construeixi al marge de la millora dels embassaments per tenir una infraestructura acabada pensant en futures sequeres.

L'alternativa que pren força però, és que la dessalinitzadora de Cunit serveixi per abastir els sistemes CAT i l'ATLL, és a dir, que enviï aigua tant al nord com al sud.

I és que que no hi hagi transvasament no vol dir que no es construeixi una canonada. La Generalitat no es vol deixar perdre els 162 milions d’€ pressupostats per aquesta infraestructura i els vol aprofitar per accelerar les obres de la dessalinitzadora de Cunit, d'on podria sortir aigua cap a Tarragona i Barcelona.

Així, s'aprofitaria els enllaços que hi ha ara entre Olèrdola i Barcelona i els que al sud porten aigua de l'Ebre a Tarragona per unir Olèrdola, Cunit i Tarragona. Així, l'aigua que abastiria les dues xarxes (CAT i ATLL) seria aigua del mar dessalada i no d'alguna de les conques. Ara bé, si fos necessari, en el futur, es podrien connectar les dues conduccions i convertir-les en una canonada que uniria Barcelona i Tarragona. Es deixaria, així, la porta la oberta a la interconnexió de xarxes.

Un altre tema que des del meu punt de vista em sembla innacceptabla ha estat el transport d'aigua en vaixells, trens o camions.

D'una banda, no hi havia temps material per executar cap obra o canonada que pugui aportar més cabal que el que estava previst en:

1.- el transvasament del Segre (1,5 metres cúbics per segon, menys del 30% de les necessitats) ó

2.- en la interconnexió del minitransvasament de l'Ebre amb la xarxa d'Aigües Ter-Llobregat (300 litres/segon), tot suposant que les canonares s'instal•lessin a temps, es necessitaria 1 any per a poder transportar la quantitat d’aigua que va caure durant el cap de setmana de la setmana del 22 de maig.

3.- el transport d'aigua en vaixell des d'Almeria, Tarragona o França només resoldria menys d'una cinquena part de les necessitats d'aigua de l'àrea metropolitana, sempre que factors com l'estat de la mar no ho fessin impossible en algun moment. Aquest transport, per ser més eficaç, hauria de començar a funcionar ja, però a Barcelona no hi ha dipòsits per emmagatzemar tanta aigua, cosa que obligaria a injectar-la directament a la xarxa. Seria una solució preventiva, fora del període d'emergència que es veu vindre i caríssima. 360.000 € per vaixell. Cada vaixell aporta el 0,25% de la quantitat d’aigua que va caure el cap de setmana de més intensitat a Catalunya, per la qual cosa necessitaríem 400 vaixells per a igualar-ho (400 uts x 360.000 €/ut = 144 M€). El cost mensual d'aquest pont marítim és de 22 milions d'euros i el volum aportat, 2,6 hectòmetres cúbics, suposa el consum de la regió metropolitana en cinc dies.

Pel que fa als trens cisterna, és tan poca l'aigua que poden transportar (1.000 metres cúbics per comboi) itantes les dificultats logístiques de maneig de la càrrega i descàrrega que pràcticament estan descartats

Des del meu punt de vista ara comença a agafar un gran pes específic el tema de les dessalinitzadores.

La dessalinització és un procés que permet separar la major part de les sals presents en l’aigua de mar, per produir aigua dolça d’òptima qualitat, apta per al consum humà.

Aquest procés pot desenvolupar-se per mitjà de diferents tecnologies però, al Mediterrani, la més emprada és l’osmosi inversa.

El procés de tractament, sense entrar en detalls tècnics és el següent:

• Entrada de l'aigua
• Dipòsit d'entrada i cloració
• Pretractament i filtració
• Procés d'osmosi
• Tractament final
• Sortida de l'aigua tractada

A Catalunya actualment hi ha una dessalinitzado en marxa que és la dessalinitzadora de la Tordera.

Segons el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, la dessalinitzadora és una peça clau del programa de gestió per a la recuperació del delta de la Tordera i suposa un gran pas endavant per arribar a una explotació sostenible dels recursos hídrics de la zona. Des de l'entrada en funcionament d'aquesta dessalinitzadora s'han produït millores molt importants en l'aqüífer de la Tordera.

La dessalinitzadora de la Tordera subministrarà, en la seva primera fase, un volum anual de 10 hm³, si bé està dimensionada per a arribar en fases posteriors fins a 20hm³/any.

Producció de 10hm3/any dels quals:

• 5,5 hm3/any van a Palafolls
• 2,5 hm3/any a Tossa-Lloret
• 2,0 hm3/any a Blanes

Municipis abastats (14)
- Maresme Nord (11)

- Arenys de Mar
- Arenys de Munt
- Calella
- Canet de Mar
- Malgrat
- Palafolls
- Pineda de Mar
- Sant Cebrià
- Sant Iscle de Villalta
- Sant Pol
- Santa Susanna

- Costa Brava Sud (3)

- Blanes
- Tossa de Mat
- Lloret de Mar

La distribució de l'aigua dessalinitzada a les potabilitzadores s'efectua mitjançant canonades les quals parteixen des de la mateixa planta dessalinitzadora i arriben fins als dipòsits d'aigua tractada de cadascuna de les plantes potabilitzadores. Des d'aquí l'aigua es bombarà fins als diferents municipis a través de la xarxa de distribució en alta existent.

La simulació de l'evolució de l'aqüifer amb la posada en funcionament de la dessalinitzadora demostra que, tot i que no s'aconsegueix frenar totalment la intrusió marina a l'aqüifer a curt termini, a mig termini la falca salina s'estabilitza i no continua la seva progressió terra endins.

En aquest cas, els 10hm³ que aporta la dessalinitzadora, els quals no s'han de treure de l'aqüifer, fa possible que l'aqüifer disposi de més quantitat d'aigua per contrarestar la pressió de la falca salina i d'aquesta manera aturar el seu progrés.

A les imatges s'observa l'evolució de la salinitat de l'aqüífer durant 5 anys, amb les condicions prèvies a la construcció de la dessalinitzadora i a partir d'un estat inicial equivalent al de la tardor del 2001. És a dir, es presenta com hagués evolucionat el delta de la Tordera si no s'hagués construït la dessalinitzadora.

Els resultat obtinguts mostren com la falca salina progressaria paulatinament amb la conseqüent degradació del delta i la salinització dels diversos pous de captació d'aigua potable. Una situació clarament insostenible.

Així doncs, la dessalinitzadora és una peça clau del futur programa de gestió per a la recuperació del delta de la Tordera i esdevé un gran pas endavant per arribar a una explotació sostenible dels recursos hídrics de la zona.

Pros i Contres de les dessalinitzadores:

Pros
1.- L'aigua que resulta del procés de dessalinització té una qualitat molt elevada i bon gust. Es considera, en aquest sentit, que és millor que l'aigua que surt de les depuradores.

2.- El sistema de dessalinització consumiria un 30% menys d'energia que la requerida per a traslladar l'aigua de l'Ebre a Catalunya, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Almeria.

Contres

1.- L'elevat consum energètic de les instal•lacions: 4KWhr/m3 de consum. Actualment s’està reduint amb l’aplicació de captació d’energies renovables com la solar o la eòlica, però continua essent car. Els residus salins que en resulten: L'anomenada salmorra perjudica la flora marina si s'aboca al mar, ja que a més de l'alta concentració en sal conté producte químics. És per això que es recomana tenir en compte en quin punt s'aboca la salmorra: ha de ser en indrets on el corrent permeti dispersar-la. Per cada litre d’aigua de mar que hi entra se’n produeix ½ d’aigua dolça. L’altre mig es torna al mar amb el doble de salinitat.

2.- Tenen una vida relativament curta, ja que es calcula que després de quinze d'anys de funcionament requereixen una renovació total, amb el cost econòmic que això suposa.

3.- L'impacte que tenen en el paisatge costaner i l'impacte social que pot suposar transmetre la idea que l'aigua és un recurs infinit. I és que l'aigua del mar sembla que no s'ha d'acabar mai.

A Catalunya les properes actuacions previstes son les següents:

1.- Ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera per a doblar la seva producció. Aprovat pel govern de la Generalitat amb data a 20 de maig de 2008. El cost serà de 60.187,737 €. Aquesta actuació preveu, així mateix, la construcció d'un nou sistema de captació a mar obert, que tindrà una capacitat de vuitanta hectòmetres cúbics.

2.- Dessalinitzadora de El Prat, amb una producció de 60hm3/any. Començarà a funcionar el primer semestre de 2009. El pressupost de les obres és de 238 milions d’euros, finançats amb ajut dels Fons de Cohesió de la Unió Europea (75% d’aportacions de fons de cohesió). Produirà 200.000 m3 d’aigua potable al dia i es convertirà en una de les dessalinitzadores de major capacitat que existeixen.

3.- Construcció de la dessalinitzadora de Cunit a posar en funcionament el mes de maig de 2009. El seu cost estimat d’inversió és de 65 M€.

A les Illes Balears, per exemple, la dessalinització ja s'ha convertit en la principal via d'obtenció d'aigua davant de l'esgotament i la contaminació salina dels aqüífers, sotmesos a una intensa explotació. Així, les dessalinitzadores de Palma i Son Ferrer ja aporten 27 dels 45 milions de metres cúbics d'aigua anuals que produeix l'illa de Mallorca. A aquesta xifrà caldrà sumar-hi l'aportació de les plantes d'Andratx i Alcúdia, que estaran operatives aquest any, així com les altres dues que tot just s'estan construint a Ciutadella de Menorca i a Eivissa.

Segons l’enquesta realitzada per El Periodico de Catalunya el passat 5 de maig, les actuacions que convencen a la ciutadania catalana son, la construcció de dessalinitzadores, amb una a acceptació d’un 91%, transvasament del Roine, amb un 50% i el Transvasament de l’Ebre que preveia el Pla Hidrològic Nacional d’Aznar amb un 49%.

Dit tot això cal que tothom, i sobretot la classe política de “1ª Divisió”, fent cas als tècnics i experts, comenci a preparar un pla d’acció i que esdevingui un pla d’actuació. Tot això per a fer les coses ben fetes, sense precipitació si sobretot, amb temps suficient.

Almenys per no tornar a repetir una situació que ha estat ridiculitzada tant a dins com a fora del país.