Andy Summers, el tren que no perdí.

Una altra ROCK-O-grafia increïble és la de Andy Summers, guitarrista d'una de les millors bandes de rock de la història, Police. El llibre està escrit per ell mateix i deu n'hi dó la traça que té. Feina deu haver tingut el traductor al espanyol ja que les imatges mentals de l'autor i les vivències més espirituals s'expliquen molt bé en l'obra i això és mèrit d'una bona interpretació de les paraules de l'autor.
Andy Summers deu ser un bon paio. Va viure en pròpies carns totes les onades de la moda pel que fa a la música. La seva infancia sona a Elvis i les primeres estrelles del rock'n'roll, una incipient adolescència que sona a folk anglès i beatles. En aquest moment, 12-13 anys, Andy ja té una guitarra que sembla ser una extensió de la seva mà. El folk anglès deixa pas als primers standards de jazz, escales modals i cromatismes. Es en Zoot money que troba una ànima bessona. Fins a l'any 77, data del llançament del primer disc de Police, ell i Zoot s'aniràn trobant en diversos projectes: Zoot money's big roll band, Dantalian's chariot...
En el llibre queda explicat tot: El descobriment de Londres com a hepicentre musical britànic, la increible visió que va tenir al veure Jimi Hendrix en directe en un bar amb Eric Clapton, Mick Jagger etc...els seus primers viatges a EE.UU, primeres experiències amb l'àcid.
No és fins l'any 73 que després d'estar-se 5 anys a Estats Units casat i amb certa tranquilitat, decideix de tornar a Londres. Durant un temps intenta entrar en el circuit, però aquest circuit ha canviat. El punk s'ho ha menjat tot, és el seu moment. Malcolm Mclaren ha fet una bona feina de marketing desde la botiga on ven la rona de Viviane Weawood, musa del punk, i és el manager del grup punk per exel.lència, els sex pistols. Andy ja no està a la cresta de l'onada però és un músic reconegut i no tarda en trobar feina. Comença a tocar per a Soft Machine, amb els Animals (the new animals) i Neil Sedaka. Però és llavors que en una nit qualsevol veu actuar una banda de jazz fussió anomenada last exit. El cantant de la banda i baixista l'anomenen Sting i el tio té un magnetisme increïble. Després de l'actuació parlen. Sting li diu que té una banda de new wave-punk amb un bateria americà, Stewart Copeland ¡ un guitarrista, Henri Padovani. Ell no està del tot content amb el guitarrista, més aviat, creu que és un impediment per a la millora i la progressió de la banda, Henri és massa Punk! Després d'una gira per europa amb Andy i Henri com a guitarristes i amb el nom de Stronium 90, Sting decideix prescindir de Henri en una conversa dolorosa i molt malinterpretada per la premsa segons el mateix Andy. Henri escriurà, anys després. Ell mateix s'encarregarà de dir que la seva marxa fou necessària, vista la carrera de la banda. En el moment no ho va entendre, però amb els anys va veure que Andy era el guitarrista que Sting necessitava per a explotar tot el seu talent.
En aquest punt comença l'ascens meteòric de la banda. Roxanne és el primer d'una sèrie de singles que es van succeïnt, fins a donar forma a Outlandos d'Amour, el primer L.P. de la banda. El succeixen Reggatta de Blanc, Zenyatta Mondatta, Ghost in the Machine i Synchronicity.
Durant aquests anys l'ascens de la banda és espectacular: vàries voltes al món, tres divorcis i la rel.lació entre els membres que es desgasta. Només quan graben (a l'illa de Montserrat) la química entre ells torna. El relat que fa Andy de l'època en que és una estrella mundial, és efereïdor. El terme drogues sexe i r'n'r es queda curt per explicar l'espiral de destrucció en que entra. No us perdeu el relat que fa sobre la policia argentina i l'episodi del concert a Buenos Aires. Penseu que llavors a l'Argentina hi havia una dictadura brutal.
L'Any 84 la banda es dissol. L'aura d'Sting ha crescut tant que abandona el grup per començar una carrera en solitari que fins a l'actualitat ha estat força bona. Tret d'algun disc AOR (adult oriented record, música per a gent gran tipus phil collins dels collons), hi ha meravelles a l'alçada de qualsevol tema de police.
Andy escriu bé, fa fotos precioses (mireu el seu llibre de fotos "I'll be watching you" i ho podreu comporobar) i és un guitarrista excel.lent. Les creacions d'Sting no tenien el segell police fins que passaven per les mans d'Andy. Que seria de "Every breath you take" sense aquells arpegis de guitarra? o de "Roxanne" sense aquells acords que cauen com lloses invertint el sentit reggae que haurien de tenir i fent-los caure al terra? o de l'acord d'onzena que obre el fabulós "Walkin on the moon"?.
Podriem dir que la música Pop anglesa fa aquest recorregut històric: beatles, Police...coldplay?
afegiu-hi qui més us agradi, però els 2 primers...imprescindibles. Salut!!!